[LaRiera48] La mirada perduda del regidor X

Mira a baix, a la plaça, fixament, les figures com fan les seves evolucions. Segueix el ritme de les peces musicals amb dos dits, alternativament, ara l'un ara l'altre, picant contra la part superior del balcó consistorial. Tot indicaria que està relaxat, celebrant la Festa Major des de la posició de superioritat del que està dalt de l'estrada. En alguns moments riu, fa un comentari amb un regidor del costat, de l'oposició o del govern, tan se val. Avui tots som amics. I tots som santeros, encara que molts dels presents preferirien estar en un altre indret perquè Les Santes no els diuen res. És normal: hi ha encara molts mataronins, masses, per qui la Festa Major són només els Focs del dia 27. Aquesta part de la ciutat també té presència al consistori i és bo que així sigui.

Però, com gairebé sempre, la processó va per dins. Tot és una mica de comèdia: no només és comèdia però en part també ho és. Queda tan sols un any pels propers comicis i tots els homes i dones que miren els gegants des de la balconada de la Riera 48 en realitat tenen la mirada perduda, tot i que dissimulin. A vegades quan més piquen de mans més significa que, en realitat, són en un altre lloc. S'interroguen sobre si mateixos. Els de l'oposició perquè se les veuen a venir: l'any que ve tornaran a ser Les Santes i cap regidor del seu partit pronunciarà el pregó de les festes. Els del govern perquè temen que sigui exactament al revés i haver d'escoltar per primera vegada la proclama de la Festa Major de la boca del principal adversari polític. També n'hi ha molts, però, que saben que és l'últim cop que són dalt el balcó de l'Ajuntament representant al poble, perquè el juliol que ve Mataró tindrà nou govern i nou alcalde. I ells no hi seran, perquè no volen o perquè no poden. Encara n'hi ha d'altres que somien amb portar la cartera que ostenta el regidor que tenen al costat i que faran d'això el seu cavall de batalla els propers dotze mesos.

Darrera la felicitat aparent de qualsevol dormida de gegants de Les Santes s'amaguen també els drames interns de cadascun dels partits, de cadascun dels regidors i les seves famílies. Lluites intestines, egos desmesurats, ambicions inconfessables... No només això, però tot això també hi és malgrat l'aparent calma i felicitat que regna a ritme del Bequetero.

Queden tan sols 365 dies per les properes Santes, però encara en queden menys per sortir de dubtes i que la ciutadana s'expressi de nou. I reparteixi a tothom el que li correspongui. Que ningú dubti que així serà.

Bon estiu a tots.