diumenge, de setembre 23, 2012

[LaRiera48] Existeix la política local? Perspectives del nou curs
















L'alcalde Joan Mora conversa amb el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, el president de la Generalitat Artur Mas i Mariano Ganduxer, responsable de la construcció de l'Hotel Atenea al Port de Mataró, durant la inauguració de l'edifici, el passat 1 d'agost. Foto: Ajuntament de Mataró.
   

"Però tu creus que existeix, realment, la política local, Joan?", em va inquirir el meu interlocutor, un alt càrrec de l’administració municipal de Mataró, després de dir-me que llegia aquestes apunts etiquetats com a LaRiera48 en el meu bloc. "Jo només hi veig egos, batalles personals, rancúnies... No hi ha autèntiques diferències entre els partits, no creus?". Aquestes paraules constitueixen una reflexió interessant. En part, tenen raó. Hi ha cada cop menys política estrictament local –relligada a circumstàncies històriques pròpies de la ciutat, com l’afer dels Cooperadors, a casa nostra, per exemple- i també n’hi ha poca entesa com a plasmació concreta d’unes ideologies diferenciades que cada partit se suposa que representa. Diguem-ne que durant aquests trenta anys des de la represa democràtica s’han fet moltes coses però qui les feia no ha explicat prou bé perquè les feia; en nom de què les feia, per entendre’ns.

Alguna cosa hi tenen a veure en tot això els anys de bonança econòmica, des de principis dels noranta fins el 2010: la gran profusió de diners a invertir va fer  que tots els governs municipals, fossin de CiU, PSC, ICV o ERC, s’acostumessin a tirar endavant models de ciutat semblants, amb forta presència pública en tots els àmbits –el PP no ha tocat poder fins ara i ja ho ha fet de forma molt diferent-. Així, CiU va arribar a tenir en un mandat el rècord de pisos de protecció oficial construïts a Sant Cugat mentre que el tripartit a Mataró havia apostat històricament per la creació d’un gran oferta de places d’escola bressol pública, per posar dos exemples. Tots els governs es van entossudir a repetir un mateix model socialdemòcrata clàssic, de ciutat compacta i serveis de proximitat, que pretenia instal·lar a cada barri una escola bressol, una de Primària, un Casal d’Avis, un Centre Cívic... i en alguns casos un institut o un equipament cultural. Tot això mentre s’arranjaven primer els barris perifèrics i posteriorment els centres històrics de les ciutats. Mentre la festa econòmica ha durat, aquesta ha estat la premissa d’actuació general. El polític es va arribar a convertir en un tècnic que actuava com a gestor de les plusvàlues immobiliàries que arribaven a les arques municipals fruit de la bombolla dels habitatges.

 Ara, que fallen els diners, tot és diferent. “És que s’ha de tenir en compte que la política local, el que significa fer política local en un lloc com Mataró, ha canviat totalment en pocs mesos. Ara ja no es tracta de decidir què es gasta, perquè no hi ha un duro per invertir a causa de la crisi, sinó que es tracta de teixir aliances amb la societat civil per veure què pots fer sense tenir ni un duro. És el que hi ha...”, em deia posteriorment un altre càrrec municipal de gran rellevància. La crisi obliga i obligarà a prioritzar. I això permetrà –sortosament- poder diferenciar entre polítiques liberals, conservadores o socialdemòcrates en cadascun dels àmbits a l’hora de tirar endavant la governació de la ciutat. Ara, que els recursos són molt més migrats, cal definir i decidir molt més. I excloure també, a risc de què el número d’enfadats s’incrementi. Caldrà concertar, imaginar, pactar... i finalment explicar perquè es fan les coses; perquè se’n fan unes i no unes altres. Fer política no serà tan fàcil. Però el joc democràtic serà més potent.

La Festa Major de Les Santes d’enguany han constituït una bona metàfora de tot això. Amb el mateix pressupost que l’any passat, el nou govern ha aconseguit dur a terme més activitats que mai gràcies a la irrupció de les empreses privades a la festa –el concert de Dúo Dinamico al Parc, els monòlegs del Diablo Tun Tum també al Parc o la Festa FlaixBac a baix a mar-. I d’altra banda, la problemàtica que es vivia els darrers anys al Desvetllament Bellugós, el dia 25, es va aconseguir mitigar molt i molt gràcies a un combinat de mesures portades a la pràctica pel govern municipal.

Les Santes han demostrat també que el govern municipal de CiU –els responsables polítics i tècnics de l’IMAC, més en concret- és capaç de fer política en aquest nou sentit que apuntàvem més amunt, molt més enllà de fer inversions econòmiques. I, en aquest cas, l’exemple em serveix per defensar que sí que existeix la política local, perquè segurament a cap altra ciutat de les grans del país es dóna tanta importància a una activitat com aquesta. A Mataró Les Santes tenen gran significació política.

Amb l'aval d'una bona Festa Major, l'equip de Joan Mora encara doncs la seva segona temporada a l'edifici de La Riera 48. Un any que pinta que serà repetitiu respecte l'anterior en algunes coses –greus dificultats econòmiques i de tresoreria, gran desigualtat de nivells entre regidors, dificultats per pactar les propostes als plens...- però amb un gran canvi –i no penso en el canvi del ROM per fer el ple més curt, una decisió lògica-: l’alcalde i el govern han fet un curs intensiu de 365 dies de com tirar endavant la ciutat. Ara coneixen bé la Casa Gran per dintre, que era el seu principal hàndicap. Saben com estan els comptes de la A a la Z –d’això no hi ha cap dubte- i han construït un equilibri amb els funcionaris de la casa, acostumats a treballar amb uns altres responsables polítics i amb unes dinàmiques un pèl més autònomes. Per tant, ara és és el moment de començar a trepitjar la ciutat, deixant de banda la imatge grisa i d’un cert tancament intern que han emès durant aquest primer any. Si aquesta tendència no canvia –a l’alcalde ja li ho diuen els seus col·laboradors- serà difícil guanyar les eleccions o millorar resultats respecte 2011. difícil guanyar les eleccions o millorar resultats respecte 2011.

De totes maneres, en general el temps corre a favor de CiU i el govern, perquè quan més enllà vagi el mandat, més conegut serà l’alcalde i amb més consistència podran prendre les decisions que calgui. El hàndicap és que, davant la impossibilitat de dissenyar nous projectes de gran relleu, Joan Mora s’haurà de conformar amb inaugurar actuacions previstes el mandat passat per l’anterior equip de govern. I seran poques. Així, poques fotos com les de la inauguració de l’HotelAtenea al Port de Mataró, el passat 1 d’agost, es podran disparar més: la inauguració de la biblioteca Antoni Comas a l’antic Escorxador i sobretot l’arribada de El Corte Inglés, prevista pel 2014, un any abans de les eleccions. Seran dels seus pocs baluards tangibles per fer balanç del mandat des d’un punt de vista plàstic.

De moment, l’any ha començat amb algunes novetats que és necessari subratllar. En l’àmbit educatiu n’hi ha diverses: l’entrada en funcionament del Marta Mata a Cirera, la construcció del qual ha costat Déu i ajuda, i la modificació del sistema de dues zones vigent fins l’any passat en les preinscripcions escolars, que fins ara impedia la llibertat total dels pares a l’hora d’escollir centre. Aquesta mesura, criticada per l’esquerra perquè entén que no ajuda a barrejar nens i nenes de diferents extraccions socials a les escoles, era un d’aquells cavalls de batalla que CiU havia fet figurar en el seu programa durant molts anys. Un petit trofeu per la parròquia més exigent, de la mateixa forma que ho va ser el Shakespeare en el seu moment.

El curs s’enceta també amb la substitució al capdavant de l’IME de la dimitida Pilar Navarro, que havia anat a la llista de CiU, per Emili Muñoz, un expert funcionari de la casa vinculat a ICV i exalcalde de Tiana per una coalició d’esquerres en l’anterior mandat. Una decisió que depèn com es miri pot mostrar feblesa per part del govern –incapaç de trobar ningú de l’òrbita disposat a ordenar la desordenada regidoria del democristià Pere Galbany - i segons com un petit joc de mans que incomodorà ICV-EUiA, recelosa de criticar qui ja va ser director de l’IME en el mandat 2003-2007 amb Pep Comas de regidor. 

Mentre la plaça de director de l’IME ha estat estava vacant, ha estat el gerent municipal Francesc Esteve qui va haver de bregar amb el conflicte de l’Escola de Música Municipal, que es va resoldre atorgant més punts a aquelles empreses que prioritzessin mantenir els docents actuals en el nou concurs que es va resoldre de forma urgent a finals d’agost. El govern va acabar cedint i els professors van aconseguir imposar les seves tesis. Una solució perillosa, perquè així les coses, altres empreses que presten serveis, sota concurs i de forma continuada, a l’Ajuntament, també podrien reclamar una clàusula semblant de “subrogació encoberta” pels seus treballadors.

També hi ha canvis a l’arrencada del curs al Tecnocampus Mataró-Maresme, avalat per un increment constant de les inscripcions d'alumnes. L'arribada a la direcciógeneral d'un home amb continguts com Jaume Teodoro, procedent de Lavínia i allunyat de la deriva gerencial-administrativa del seu predecessor Antoni Uix, és una molt bona notícia. El Tecnocampus necessitava un nou impuls després dels titubejos respecte la continuïtat de Marcos Faúndez al capdavant de l’EUPMT, i per tal que serveixi, sobretot, per allò pel qual es va crear: ajudar a modernitzar les bases productives de la ciutat i a crear-ne de noves sota l’influx de les noves tecnologies.

L’arribada de Teodoro és una aposta personal de l’alcalde Mora i del regidor Miquel Rey, que també comença el curs exitosament amb el Mataró OpportunityWeekend (MOW), una activitat que
va exactament en la línia del que ha de fer un govern ara: no s’hi inverteix pràcticament ni un duro, però sí que s’actua de motor, de dinamitzador, de node que ajuda a promoure la iniciativa. Consolidar l’aposta de la ciutat pel turisme cultural, fent brillar amb força els actius propis com Santa Maria, la Casa Coll i Regàs, Torre Llauder o el Museu Bassat, és probablement la gran tasca que Rey hauria de promoure en el que queda de mandat. De moment, s’avançaria molt amb petits detalls com la correcta senyalització del Museu Bassat i la Nau Gaudí que el conté. Com és que, a hores d’ara, dos anys després de la seva reinauguració, encara no hi ha una lona que, a la plaça, que ho indiqui? O que no hi hagi tampoc una correcta senyalització per arribar a l’indret en transport privat?

De moment, pel que fa a la presa de decisions, del primer ple corresponent al mes de setembre en destaca la decisió de suprimir tots els Instituts Municipals –el d’Educació, el de Promoció Econòmica, el d’esports i el d’Acció Cultural- i fer que tornin sota l’empara de l’Ajuntament. Allò que en els 80 semblava una bona manera de singularitzar la Cultura o els Esports, s’ha acabat demostrat ineficient des d’un punt de vista funcional. 

El curs, això sí, s’inicia un any més amb la incògnita de la governabilitat. Els acords a Barcelona i a Premià de Mar, fan que la hipòtesi de la sociovergència local –encara que sigui en la seva versió més subtil- es reprodueixi un any més i per tants els comptes municipals de 2013 s’aprovin amb el suport del PSC de Joan Antoni Baron. El preu, això sí, serà amb tota seguretat més car que en l’anterior ocasió, perquè els socialistes van sortir molt escaldats de la primera experiència, assegurant que no s’havien complert els compromisos del govern. De totes maneres, en la situació de paràlisi total que viu el país, sembla impossible que no s’acabi arribant a un acord.

L’altra incògnita, encara més rellevant, amb què s’obre el curs, és saber d’una vegada per totes com pretén encarar el govern municipal el malestar que el fenomen de la immigració està causant als barris de Rocafonda i Cerdanyola de la ciutat. Durant el primer any de mandat, la inacció en aquest terreny –almenys de forma pública- ha estat clamorosa. Passejar-se un dia qualsevol pels carrers de Rocafonda o Cerdanyola quan se’n va el sol revela que els ciutadans que hi viuen segueixen esperant una acció d’autoritat per part del govern municipal. I que la seva paciència es va esgotant. De moment, diumenge que ve s’ha organitzat al Parc de Rocafonda una concentració silenciosa per protestar per “la manca de seguretat i civisme del barri” –l’acte compta amb el suport de cap del PP Jose Manuel López, veí del barri, a títol personal i del PxC a nivell oficial-. El govern ha d’actuar i no ho està fent. Per què no fa un cop de puny sobre la taula i imposa, per exemple, el tancament de tots els establiments comercials a les 10 de la nit com fa l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet al barri del Fondo, per evitar l’escalada de tensió?

El segon any del govern de CiU al número 48 de La Riera ha de portar també a una disminució del parapetament dels seus membres a l'interior de la Casa Gran, on s'ha actuat a vegades amb excessius recels, i a no cometre errades de l’estil de no assistir a la inauguració de la Festa Popular deCirera, una de les que té més personalitat de la ciutat, i a sobre atribuir-ho a manca de coordinació en el sí del govern. Això, que podia arribar a valer en els primers compassos, ara ja és del tot inacceptable. En resum: després d’un any de traspàs
ara toca ja un any amb guió firmat i dirigit totalment pels actuals  inquilins de La Riera 48. Amb molta més contundència del que han fet fins ara, per bé i per mal.