diumenge, de setembre 16, 2012

Els eufemismes del president Mas (que no són tals)


Des de dimarts passat -el nou Big Bang de la política catalana, sense cap mena de dubte-, hi ha entre les formacions nítidament independentistes un cert malestar respecte al fet que el president Mas no usi la paraula “independència” en els seus discursos i es limiti a parlar d’”estat propi”. Se l’acusa d’ambigüitat, de no parlar clar, de no dir les coses pel seu nom. Com si usant segons quines paraules estigués rebaixant la petició que li haurien fet els milers de catalans que es van manifestar a la capital catalana coincidint amb la nostra Diada Nacional.

Aquests dies, que són dies sobresaltats, sorprenents, nous, especulatius, començo a pensar que una de les gràcies del procés on ens acabem d’endinsar és que aquests suposats eufemismes del president Mas no són tals. I que quan Artur Mas fa servir una paraula i no una altra no és per por d’usar segons quin concepte, sinó que el president de la Generalitat usa conceptes diferents dels habituals en els processos d’independència perquè en el seu cap té esbossada una solució pròpia a la problemàtica catalana, diferent a la independència clàssica. Una solució que evidentment no serà mantenir-se dins Espanya com una comunitat autònoma amb més competències i millor finançament però que tampoc serà, i això em sembla fonamental i molt interessant des d’un punt de vista purament polític, un estat europeu clàssic. A banda, no cal que ser una analista de primera per adonar-se'n que l'ambigüitat segueix sent actiu electoral important, tot i que a mesura que es concretin els passos, l'ambigüitat haurà d'anar desapareixent.

El president Mas, intueixo, pensa en una “independència a la carta”. Un nou estat europeu que comptarà amb alguns atributs propis dels estats però no pas tots. Aquesta setmana hem tingut la primera confirmació d’això quan ha assegurat que a la Catalunya “emancipada” no li caldria exèrcit. A mi em sembla una bona notícia, no per cap pulsió purament antibèl·lica sinó perquè tenint en compte que el més probable és que en 10 o 15 anys tinguem un exèrcit europeu operatiu –que no exclou que es mantinguin els exèrcits nacionals- sembla una mica absurd reproduir una estructura d’estat tendent a desaparèixer. Ara, això és obvi que des d’un punt de vista independentista clàssic resulta incoherent, perquè un estat propi ha de tenir una força que el defensi. Ho deia abans: una solució especial a una situació especial. (En la mateixa entrevista a ABC Punto Radio, Mas admetia que els països són cada cop menys independents i que per això prefereix parlar d'interdependència que no pas d'independència) 

Artur Mas es va referir a Madrid a la necessitat de tenir “estructures d’estat”. Aquest és el concepte clau del seu procés de “Transició Nacional”, una altra expressió referencial  en el seu imaginari. Va parlar de tenir-ne més, d’estructures d’estat, perquè per exemple un atribut clàssic d’una independència del segle XX era tenir un potent aparell mediàtic propi i a Catalunya ja tenim una televisió que fa aquesta funció de televisió d’estat propi –desacomplexada nacionalment, en diuen alguns-. També tenim una xarxa de delegacions a l’estranger que fàcilment podem transmutar en ambaixades, per citar un parell d’exemples.

Quines són, doncs, les estructures d’estat que no tenim i que el govern de la Generalitat pretén generar? En primer lloc i molt principalment l’Agència Tributària pròpia, ja prevista en l’acord de l’Estatut –consorciada amb l’espanyola- però mai posada en marxa. Veurem com va la reunió de dijous entre Rajoy i Mas, però més enllà d’això i amb ressonàncies de la Mancomunitat de Prat de la Riba, Mas ha de reunir aquesta setmana els quatre presidents de les Diputacions que, des de la perspectiva del govern de la Generalitat, podrien ser l’embrió d’aquesta Agència Tributària Catalana. La idea, pel que recordo haver-li sentit al propi president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve, és buidar de poder les diputacions i constituir amb la Generalitat un ens pel qual les diputacions dotin de recursos a l’administració catalana. Al contrari del model basc, vaja. De manera que aquells diners que ara les Diputacions gasten de forma separada s’usessin de forma conjunta, amb les economies d’escala que això garanteix. I amb això ja guanyaríem una mica, de forma immediata, en la gestió de recursos. A més a més, ens permetria tenir un dibuix clar de com funcionaria el nou sistema fiscal català.  

I així, de mica en mica. Perquè aquest procés –recordin, “Transició nacional”, una formulació amb tota la intenció del món- podria dilatar-se anys i panys. Potser, com teoritza Joan Majó, no caldrà ni demanar cadira a la ONU perquè tota la Unió Europea hi acudirà amb un sol representant conjunt. Una altra estructura d’estat que potser ens estalviaríem –ja no dic les clàssiques de la moneda, perquè és obvi que l’euro ha de ser la nostra moneda-. O una de molt simbòlica i prosaica: tenir una lliga de futbol pròpia. Qui vol estalviar-se els Barça-Madrid? En aquest sentit també s’ha pronunciat el president del Barça Sandro Rossell.

Jo diria que la cosa va per aquí: allò que ens ofega d’Espanya, buscar com treure’ns-ho de sobre; allò en què puguem seguir col·laborant amb Espanya, endavant; allò que creiem que és anacrònic amb els temps que vivim malgrat fos un atribut clàssic de les independències, no cal. Una solució específica per una problemàtica singular. I un ús intel·ligent de noves formulacions territorials proposades per Europa com les euroregions: l’Euroregió Pirineus Mediterrània –nascuda el 2004 i capitanejada per Catalunya- pot ser una manera d’anar una mica més enllà del que ens podríem imaginar ara mateix en aquesta Catalunya amb “estat propi” i amb Barcelona com a capital i ciutat de renom internacional.     

Tot això, suposant que Mas pugui tirar endavant el dibuix, l’esbòs, que pugui tenir previst al seu cap. En política –i en qualsevol cosa-, l’objectiu final rarament s’aconsegueix, més si hi ha d’haver pacte amb una altra força que estira en sentit contrari –per repactar dins Espanya però també per secessionar-se, caldrà parlar i pactar-. En aquest cas, també podria ser que Mas busqués com a objectiu de mínims que Catalunya esdevingués un Estat Lliure associat al Regne d’Espanya, en la línia del que perseguia el Pla Ibarretxe el 2005. Un “Estat Lliure” com és Baviera respecte Alemanya, tot i que en aquest cas no té dret a secessió però si un estatus especial en el sí del país germànic i, sobretot, un topall a la solidaritat interna. I a partir d’aquí... ves a saber, amb el temps.    

Acabo. Si Artur Mas diu “estat propi” en comptes “d’estat independent” és per alguna cosa. Si diu que intentarà construir “estructures d’estat” en comptes de proclamar la independència és per alguna cosa. Si diu que ens hem d’emancipar d’Espanya, més que separar-nos-en, també per alguna cosa serà. Alerta, doncs, que les paraules tenen la seva importància. En aquest cas, el nom fa la cosa. La independència de Catalunya serà d’un nou tipus o no serà. 

1 comentari:

josep ha dit...

El teu anàlisi enllaça amb el del senyor Ball també a blogger.
Esta molt clar que al PP tots aquets plantejaments polítics els sobrepassen.