dissabte, de setembre 08, 2012

Les estranyes paradoxes del cas Assange*

El president equatorià Correa estripant un exemplar del diari La Hora, el maig d'aquest any.

De l’afer internacional del mes d’agost, i mai més ben dit en aquest cas perquè parlem d’un conflicte que ha implicat diverses nacions del planeta, en el denominat Cas Assange hi coincideixen una sèrie de paradoxes del tot sorprenents i que Déu n’hi do com de desapercebudes han passat.

La primera és la contradicció flagrant entre el missatge emès pel president equatorià Correa de defensa de la llibertat d’expressió –allò a què s’aferra Julian Assange per amagar que en realitat se’l persegueix per possible delicte sexual– i la seva actitud respecte els mitjans de comunicació que li són crítics al seu país. El maig passat, en un barri popular de Quito, la capital del país, el president Correa va arribar a estripar un exemplar del diari La Hora, que li és crític, davant centenars de persones que assistien a la gravació de l’equivalent al Aló presidente que Hugo Chavez du a terme cada setmana a Veneçuela i al qual tots els canals han de connectar.  “Podríem dur a terme un boicot ciutadà a aquesta premsa –va proposar–. (...) No comprin aquesta premsa corrupta ni per fer cangrejadas ni per a madurar aguacates”, va dir.  No és tot: fa uns mesos, partidaris seus van cremar en públic exemplars de diversos diaris crítics, en una acció que recorda a l’època dels nazis i a la seva crema de llibres degradants.

El quadre sencer del perquè de l’actuació de Correa s’acaba de dibuixar recordant que el mandatari té les eleccions presidencials ben aprop, de manera que li interessa fer tot el soroll possible i agafar el màxim de notorietat a nivell internacional com a advocat “defensor dels pobres” que els EUA suposadament persegueixen.

La segona gran contradicció que es posa de manifest en aquest afer és el paper de Baltasar Garzón, suspès de la possibilitat d’exercir a Espanya i que busca ara notorietat en l’escena internacional, en casos amb rerefons ‘progre’. Garzón, el 1998, va ser el responsable del tancament del diari Egin, proper a l’esquerra abertzale, per suposada col·laboració amb ETA –es va arribar a dir que els comandos es transmetien informació a través d’informació encriptada en les notícies del diari–.  Formalment l’acusació va ser de “integració en banda armada”.  Però la pròpia justícia espanyola va anar desmuntant els arguments de Garzón, un a un. Així, un any més tard, acabada la instrucció del cas, l’Audiència Nacional va rebaixar l’acusació a delicte de col·laboració amb banda armada, cosa que feia injustificat el tancament. I el maig de 2009, onze anys després, el Tribunal Suprem va decidir “deixar sense efecte” la declaració de il·licitud de les activitats i la dissolució de Orain SA i la resta d’empreses que contribuïen a l’edició del diari. A més, el Suprem va invalidar el decomís i la liquidació del patrimoni. Totes les persones que havien estat acusades de pertànyer a ETA van quedar absoltes.

Tot allò pel qual Baltasar Garzón va tancar el diari va ser contradit per la pròpia justícia espanyola, invalidant els arguments donats pel jutge mediàtic en el seu moment. Un tancament, el d’Egin, que va servir per posar sal a les ferides del conflicte basc. I una baixada de persiana d’un mitjà de comunicació al qual seguiria la d’un altre, aquest escrit totalment en basc, de nom Egunkaria, en una decisió que no va prendre Garzón tot i que anteriorment havia assenyalat també la suposada afinitat d’aquest rotatiu amb ETA.

Déu n’hi do, doncs, la poca coherència que demostren alguns. Els que es presenten ara com els grans paladins de la llibertat d’expressió, simplement no ho són.

* Article que inaugura una nova secció de la revista Valors on repassarem fets que hagin tingut lloc el mes abans a l'edició de la revista amb la voluntat d'anar una mica més enllà en el seu tractament.