La pau arriba al Kurdistan iraquià 30 anys després*

És d’aquells conflictes amagats, que han aparegut de forma contínua però insignificant en el panorama dels mitjans de comunicació de casa nostra i de la resta del món. Que ha causat milers de morts, molt de patiment i que ara, sorosament, sembla que s’acaba. Parlem de l’aixecament militar de la guerrilla del Partit dels Treballadors del Kurdistan que, de 1984 a 2013, ha provocat uns 40.000 morts entre baixes militars i civils a la zona est de Turquia.

Però qui són, els kurds, abans que res? Se’ls coneix com el poble sense estat més gran del món. La població kurda se situa actualment al voltant dels 25 milions de persones, repartida principalment entre quatre països: Turquia (entre 15 i 20 milions), l’Iran (vers els 7 milions), l’Iraq (vers els 6 milions) i Síria (uns 2 milions). També existeix població kurda en una àrea geogràfica més extensa, que abasta des dels Monts Taurus fins a l’oest dels altiplans de l’Iran, i des de la Muntanya Ararat fins al peu dels turons contigus a les planes mesopotàmiques, amb enclavaments significatius a l’extrem oriental de Síria i a Armènia i a la Província Autònoma de Najitxevan a l’Azerbaidjan. A més, també hi ha una important diàspora de kurds fora del Kurdistan, principalment a països europeus com Alemanya, Regne Unit o Suècia.

Debilitats per la fragmentació entre diferents estats, els kurds han patit discriminacions i persecucions de forma repetida. Durant la Primera Guerra Mundial els turcs van donar suport als aliats en contra de Turquia per assolir, mitjançant el Tractat de Sèvres, la independència de l’Imperi Otomà. L’acord, però, mai no fou ratificat i després de la guerra van tenir lloc dures represàlies turques contra els kurds.

D’aquests cinc territoris que citàvem abans, únicament a la zona turca del Kurdistan les hostilitats bèl·liques entre el govern central i la guerrilla kurda s’han mantingut durant gairebé trenta anys, amb els resultats ja citats. Sortosament, a principis d’aquest any, el govern turc –collat de forma permanent per la Unió Europea– i el líder històric de la formació, Abdullah Öcalan, van iniciar un nou procés de converses respecte com acabar amb la violència, un cicle que havia començat amb el rellevant alto-el-foc de 1999. Finalment, el passat 21 de març, Öcalan va anunciar la finalització de la lluita armada i la retirada dels dos mil efectius que encara té el PKK a Turquia com a màxim el 8 de maig, quan estigueu llegint aquestes línies. Durant tot aquest procés de converses, que es remunta a diversos anys enrera, tothom ha hagut de cedir en els seus plantejaments. Així, el PKK ha passat de demanar la independència a admetre la concessió d’una gran autonomia –sobretot en termes culturals– per a la seva regió. I el govern turc, que deu anys enrera prohibia pràcticament parlar pel carrer en kurd, ha admès l’atorgament d’aquesta autonomia.

Fins ara, l’exèrcit turc i els rebels kurds jugaven al gat i a la rata: com que la zona nord de l’Iraq, poblada per kurds, funcio-na de facto com un país independent respecte les autoritats de Bagdad, els rebels kurds de Turquia es refugiaven en aquesta zona cada vegada que duien a terme un atac contra les tropes turques. Aquestes, òbviament, no s’atrevien a penetrar les fronteres internacionals, de manera que el conflicte es trobava enquistat. Ara, finalment, s’ha arribat a una solució pel qual la guerrilla del PKK s’instal·larà definitivament al nord de l’Iraq i la guerra s’atura.

* Text publicat a la secció 'Ha passat desaparcebut' del Valors de maig.

Comentaris

Entrades populars