dijous, d’abril 17, 2014

A Capgròs ho vaig aprendre (gairebé) tot*

Se’m fa difícil pensar no el que vaig aprendre a Capgròs sinó què no hi vaig aprendre, perquè quan hi vaig arribar, el 2000, no havia vist el món per un forat –i això que tenia 19 anys-. Diria més: el món el vaig començar a conèixer a Capgròs estant, començant per la meva ciutat, de la qual jo coneixia tot just una part i encara. Vaig aprendre a estimar-la, amb la seva complexitat i les seves parts fosques.

A Capgròs vaig aprendre l’ofici: a plantejar una notícia, una obertura de secció, una revista sencera... i simplement a titular. Encara avui quan faig aquest exercici sento la veu d’en Quico Castanyer suggerint-me una versió més curta del titular, més sintètica, més clara-. Quan plantejo un reportatge veig la cara de la Pilar Garcia, redactora en cap de l’enyorat Mataró Report, exigint més rigor i professionalitat. O si em venen dubtes lingüístics al cap m’intento posar en la pell del corrector de l’època, en Xevi Rodríguez. I així amb tants d’altres.

Vaig aprendre també que els somnis es podien fer possibles si trobaves algú que hi cregués –en Mateu Ros, sempre disposat a engegar-ne una de més grossa que l’anterior-. I sobretot que, si tu hi creies molt, quasi no hi havia límits. I vam fer els primers documentals en els quals vaig estar involucrat -27-G. L’entrada dels nacionals a Mataró i Teixint la ciutat-.

També vaig entendre que calia innovar constantment, no quedar-se quiet, jo que tendeixo a conservador. El dia que posàvem en marxa el capgros.com, vaig mirar a en Quico i li vaig dir: “Vols dir que ho mirarà algú, això?”. El mitjà, malgrat els meus auguris, es va consolidar àmpliament fins avui, que segueix sent referència.

A Capgròs vaig créixer com a persona. Vaig aprendre a comportar-me per telèfon, en un ple, en un sopar, en un esdeveniment públic. A conviure amb els companys i amb els protagonistes de l’actualitat. Vaig saber què era gaudir de valent treballant. Diria que és el lloc on he rigut més a la meva vida.

A Capgròs vaig ser molt feliç, francament.

* Article publicat en el número dels 30 anys de Capgròs.