Dia de tancament
(Avís: aquest post és un pal. L'he escrit estrictament per a mi, com a autoteràpia)
Els dimarts, pel que treballem a Capgròs, és dia de tancament. És el dia, en què com diu el nom, tanquem, acabem, donem per finalitzat el procés setmanal d'edició de la revista. La revista, en realitat surt al divendres, però el procés d'impressió exigeix fer la major part de la feina força hores abans.
Doncs és estrany perquè la majoria de treballadors "van fent" la feina i si que hi acostuma a haver plaços de les coses... però em sembla que els plaços no són sempre el mateix dia. Per a nosaltres sí. Dimarts, tancament. Pam. Dimarts, tancament. Pam. I fa gràcia perquè teòricament és un dia tonto, enmig de la setmana, sense salsa, que vens del primer dia de treball, el dilluns, i passes a un dimecres, que et situa a mitja setmana. Un dia sense cap gràcia. Però per nosaltres és "el dia", el que temem cada cop.
Dimarts no quedes per dinar amb ningú. Et prens poca estona al migdia. Sovint tampoc quedes per fer res en acabar, perquè acabem realment rebentats. És un dia que estàs estressat, que no hi ha temps per res, que no pots enrollar-te pel telèfon, que demanes a tothom que faci un sobreesforç per fer-te una declaració, per enviar-te una foto, per enviar-te tal escrit... fem anar el món a remolc nostre, vaja. Tot això fins que no acabes la feina (avui passades les 9) i surts al carrer... i te n'adones que malgrat allà dintre tot semblava urgent i angoixant... a fora el sol es pon tranquil·lament i els ocells volen tranquils aprofitant el bon temps. Vaja, veus que a fora la vida ha continuat i continua.
I quan arribes a casa, en comptes de sentir-se descansat... et costa més que mai desconectar del que has estat fent tot el dia. T'has posat tant dins el teu paper... que sembla que l'únic remei per superar-ho és prendre's un got de llet i anar-se'n a dormir.
I fins el proper dimarts...
Els dimarts, pel que treballem a Capgròs, és dia de tancament. És el dia, en què com diu el nom, tanquem, acabem, donem per finalitzat el procés setmanal d'edició de la revista. La revista, en realitat surt al divendres, però el procés d'impressió exigeix fer la major part de la feina força hores abans.
Doncs és estrany perquè la majoria de treballadors "van fent" la feina i si que hi acostuma a haver plaços de les coses... però em sembla que els plaços no són sempre el mateix dia. Per a nosaltres sí. Dimarts, tancament. Pam. Dimarts, tancament. Pam. I fa gràcia perquè teòricament és un dia tonto, enmig de la setmana, sense salsa, que vens del primer dia de treball, el dilluns, i passes a un dimecres, que et situa a mitja setmana. Un dia sense cap gràcia. Però per nosaltres és "el dia", el que temem cada cop.
Dimarts no quedes per dinar amb ningú. Et prens poca estona al migdia. Sovint tampoc quedes per fer res en acabar, perquè acabem realment rebentats. És un dia que estàs estressat, que no hi ha temps per res, que no pots enrollar-te pel telèfon, que demanes a tothom que faci un sobreesforç per fer-te una declaració, per enviar-te una foto, per enviar-te tal escrit... fem anar el món a remolc nostre, vaja. Tot això fins que no acabes la feina (avui passades les 9) i surts al carrer... i te n'adones que malgrat allà dintre tot semblava urgent i angoixant... a fora el sol es pon tranquil·lament i els ocells volen tranquils aprofitant el bon temps. Vaja, veus que a fora la vida ha continuat i continua.
I quan arribes a casa, en comptes de sentir-se descansat... et costa més que mai desconectar del que has estat fent tot el dia. T'has posat tant dins el teu paper... que sembla que l'únic remei per superar-ho és prendre's un got de llet i anar-se'n a dormir.
I fins el proper dimarts...
Comentaris