Dilluns. La tornada
El diumenge a la nit, quan marxem del pis on hi ha les noies madrilenyes, tenim la intenció d'anar a veure La Sireneta, perquè no sabem si l'endemà al matí tindrem temps (com que tenim tendència a adomirnos...). Però fa fred i mig plou, de manera que decidim tornar cap a casa, no sense abans passar per un bar on també fan música en directe i tothom ja està mig taja. A l'estació de tren fa gràcia perquè l'Eloi es troba gent que coneix... això de Dinamarca és petit i clar, es van trobant entre tots!
L'endemà al matí fem un esforç i després de fer la minimaleta (4 kg, recordo, a veure qui em supera) i després de perdre un tren -primera i única bronca amb l'Eloi- anem cap a Copenhague. Anant cap a veure La Sireneta ens retrobem amb les amigues madrilenyes, que havien dit que també hi anirien. Ens fem les fotos de rigor i després apareix un altre personatge, un austríac de fesomia xinesa que es diu Shi-Fu i que ens porta als quatre fins al centre, on fem el darrer dinar en una pizzeria.
I ja no hi ha massa temps per més... a l'aeroport m'acomiado de l'eloi, que em sembla que en aquell moment té més ganes de tornar que jo i després... m'adormo quasi tot el trajecte, fins que apareix davant els meus ulls tota la franja costanera catalana. La darrera part del trajecte -contra el que pensava en un principi- és un veritable delit pel cap i el cor. Ja sóc a casa.
L'endemà al matí fem un esforç i després de fer la minimaleta (4 kg, recordo, a veure qui em supera) i després de perdre un tren -primera i única bronca amb l'Eloi- anem cap a Copenhague. Anant cap a veure La Sireneta ens retrobem amb les amigues madrilenyes, que havien dit que també hi anirien. Ens fem les fotos de rigor i després apareix un altre personatge, un austríac de fesomia xinesa que es diu Shi-Fu i que ens porta als quatre fins al centre, on fem el darrer dinar en una pizzeria.
I ja no hi ha massa temps per més... a l'aeroport m'acomiado de l'eloi, que em sembla que en aquell moment té més ganes de tornar que jo i després... m'adormo quasi tot el trajecte, fins que apareix davant els meus ulls tota la franja costanera catalana. La darrera part del trajecte -contra el que pensava en un principi- és un veritable delit pel cap i el cor. Ja sóc a casa.
Comentaris