47 hores amb Safo (III)

Els que han viatjat amb mi, sigui aprop o lluny, quan tornem a casa i és hora d'explicar les anècdotes de la travessia sempre es foten amb mi pel mateix motiu: "en Joan és un dormilega, s'adorm a tot arreu, sempre es desperta l'últim". Doncs sí, tu, és veritat. Això és el que en Safo devia pensar diumenge al matí quan estava fent el ronso al llit de casa de la Begoña que, tot sigui dit de pas, va dormir al sofà -quina hospitalitat! i això que és madrilenya, perquè després diguem-. "Va, Joan lleva't", em va dir amb aquella veu una mica d'avi que té -quan sigui avi tindrà veu de jove?-.

Després de dutxar-me -quina "gozada", sobretot amb el fred que fotia- surto cap al menjador i miro per la finestra. El dia és gris. "Mira, plou", penso. Me'n recordo que ahir també plovia. I avui plourà tot el dia, rollo xirimiri. Plou, però per el que plou plou poc, diríem nosaltres. És dels trets d'identitat de la terra, ja sabeu. Mirant el carrer em passa allò de quan et despertes en una ciutat que ja has vist el dia anterior: per un cantó la veus diferent, respecte la nit -el record més proper que tens-, però per l'altra sembla que faci dies que hi ets. I això, recordem-ho, que el viatge només durarà 47 hores!

Esmorzem collonudament bé: bollo de mantega, pastís d'arròs, suc de taronja, cafè... Li dic a la Begoña que és un àngel. "Lo dices tan bien que casi me lo creo", em respon. L'acomiadem -se'n va a València a un congrés- i sortim al carrer. Agafem el tramvia de color verd llampant, en el qual es veu que els diumenges un 10% dels usuaris no paguen -nosaltres si, eh?- segons llegirem a la premsa. Anem a visitar el Guggenheim però des de fora, que ja és una meravella, amb aquestes formes que en Safo m'assegura que intenten representar un vaixell. Allà hi ha una estàtua de l'expresident del PSOE, el basc Ramón Rubial, cap del govern preautonòmic basc. Em diu que vol una foto amb ell: és que es creu això de l'Espanya plural, també, el nostre benvolgut republicà? Passem per un quiosc, a proveir-nos de diaris: Berria, El Correo Vasco i Deia -el del quiosc devia pensar que era una mica heterodox-. Pugem per unes escales fins al pont de color verd i després de fer una giragonsa inexplicable a la recerca del cotxe decidim anar a a dinar. Acabem en un restaurant del casc antic menjant un menú normal i corrent mentre a fora, inexorablement, segueix plovent.