Les cançons que hi ha al meu cap

No puc evitar que determinades cançons em recordin moments concrets del meu –petit, encara- passat. M’ha vingut ara al cap fa una estona, escoltant Raiz de Pedro Guerra. Em veig al concert de Les Santes de 1999, amb la que seria la meva primera nòvia –i mira que em vaig adormir en el concert. Que burro-. Quasi aconseguia sentir l’airet d’estiu... avui que fot tan de fred!

Hores Bruixes, de Sopa de Cabra és una tarda de 1997 o el 1998, a casa. Sentint-la, aquell dia, vaig aconseguir endinsar-me d’una forma diferent a la Música, així en majúscules. Fins llavors cantava les cançons de memòria, sense digerir-les. Amb aquest tema vaig aprendre a degustar-les.

Hores d’insomni i rom de Pep Sala la tinc associada a una tornada en bus de Granollers, on vaig treballar en una revista durant uns mesos el 1999-2000 fins que em van demanar que plegués perquè no servia pels esports. Tenien tota la raó.

Amb Tan sol de Els Pets em ve al cap una escena a Pisa, Itàlia. Estem jo i en Francesc cantant aquesta cançó diria que amb un casc a l’orella cadascun; fent salts davant la famosa torre, passant de tot.

Todo lo que sé també de Sopa em fa venir al cap més d’una escena i tot: escoltant-la anant ja de Colònies el 93 o el 94, refugiant-me en el meu món (Bé, suposo que així m’ha anat). Segona imatge: versionant-la en públic amb algun dels concertillos al carrer de Sant Ramon amb Tripical, Amalgama...

Sense anar més lluny: Fum de Lax’n’Busto. El meu últim trencament. La pell de gallina. O Sucede que a veces d’Ismael Serrano. Una una altra noia i una intensa conversa de Messenger. Uffff...

L’última, vinga: Good night, dels Beatles. L’època -1991!- en què escoltava La Nit dels Ignorants i en Carles Cuní, per acomiadar els oients, ens posava aquesta magnífica i delicada cançó. Baixeu-vos-la amb el Kaaza. Doncs això. Bona nit.