Perú: l'autoodi dels autòctons i la pressió nordamericana*


Fotograma de la pel·lícula Dioses, estrenada aquest novembre al Perú.

Dioses ha estat aquest novembre la pel·lícula de moda al Perú. Dirigida per Josué Méndez, el film retrata la societat peruana des de l'òptica de les altes esferes, de la nova classe rica que es va configurant. Una classe rica que -i aquest és el missatge de fons de la pel·lícula- no sap què fer-ne, de tants diners; per qui la possessió de tanta plata, que diuen aquí, acaba esdevenint un laberint d'impossible sortida i un autèntic malson. Una classe alta que desconeix la resta del país, també. En molts sentits Dioses serveix per fer una aproximació a la realitat peruana actual posant èmfasi en la divisió cada cop més acusada entre les classes adinerades i les classes baixes, per bé que mica en mica creix també una classe mitjana "a l'europea", amb notable poder econòmic. Entrellaçat amb aquest procés, està tenint lloc també un fenomen de substitució dels valors propis de la identitat peruana per altres de més moderns, suposadament més avançats, en la mesura en què aquestes capes de la població cedeixen a un més gran benestar.

Un exemple. Nit de l'1 de novembre, plaza de Armas d'Arequipa, capital del sud peruà. Homes de mitjana edat devots de la Virgen de los Milagros esperen la sortida de la imatge de la catedral, mentre desenes de nens i joves disfressats amb vestits típics de Halloween, la festa nordamericana relacionada amb la Castanyada, papallonegen davant seu. A les llibreries s'hi fan festes típicament adreçades als infants i aquests es passegen pels establiments comercials demanant caramels, com és tradició uns quants mils de quilòmetres més enllà. La barreja, vista amb ulls occidentals, és kafkiana. Els portants de la imatge de Crist vestits de lila, amb actitud més o menys devota, i els altres habillats amb tons negre representant el Zorro però també Superman, una fada màgica, un animaló... Els pares dels menuts, per si no n'hi hagués prou, es mostren entusiasmats a l'hora de fotografiar els nens i nenes vestits per l'ocasió. No sembla pas que hi hagi una gran preocupació per aquest procés de substitució -com a màxim de convivència- entre elements culturals d'altres països. Els únics que alerten de la invasió cultural nordamericana són un grup de fonamentalistes catòlics que adverteix als fidels: "A Déu no li agrada Halloween!", asseguren. Déu n'hi do, també. Quines coses a dir, ves a saber què li agrada i què no a Déu!

Per llegir la resta clica aquí.

* Publicat al número 55 de Valors, desembre de 2008.

Comentaris

Publicacions populars