Valor afegit: que les coses tinguin ànima
En els últims anys, en ambients empresarials, econòmics i polítics, s'ha posat de moda parlar del "valor afegit" dels productes i dels serveis, allò que els fa diferents els uns dels altres. Així, el sistema de tracte digne als treballadors que promou el Comerç Just és el valor afegit d'aquests productes provinents del Sud, el no ús de pesticides o herbicides el valor afegit dels productes ecològics o la destinació a un projecte social d'una iniciativa comercial en funció de les vegades que aquesta sigui escollida (quina perversió!) són exemples d'aquesta eina necessària en un món econòmic on l'oferta és abundant, absolutament abundant i excessiva. Arriba un moment que gairebé tothom és capaç de tenir un valor afegit amb els seus productes, cosa que fa que siguin més bons, més ben fets, més interessants, més cool, més xulos... i que paradoxalment el consum augmenti i el sistema es vagi engreixant.
Però precisament perquè tothom juga al joc del valor afegit, ha arribat a un moment en què no n'hi ha prou amb què tothom s'especialitzi, en què tothom faci les coses a la seva manera. Com tot és diferent, diferenciat, ja no hi ha diferència en el sentit més profund perquè tothom fa el mateix, encara que sigui diferenciar-se. I bé, tot aquest rotllo per a què? Doncs per acabar proclamant que l'única manera de sortir de l'atzucac és fer que els projectes tinguin ànima, tinguin vida, tinguin sentit. Fixeu-vos en les iniciatives exitoses, generalment totes integren una o diverses ànimes, algú que en té cura i que els dóna vida. Al final, el que determina l'èxit de les empreses -empresarials, humanes, col·lectives...- és creure's-ho. Implicar-se, mullar-se. I a partir d'aquí anar a cent, a totes. Amb el perill de tornar-se boig, és clar, de no respectar els límits. Però això, en definitiva, ens porta a una societat més humana, una Humanitat més humanitzada si voleu citar Casaldàliga. Crec que aquest és el camí pel qual hem de transitar per sortir de la crisi econòmica, moral, productiva.... que patim en tots sentits.
Però precisament perquè tothom juga al joc del valor afegit, ha arribat a un moment en què no n'hi ha prou amb què tothom s'especialitzi, en què tothom faci les coses a la seva manera. Com tot és diferent, diferenciat, ja no hi ha diferència en el sentit més profund perquè tothom fa el mateix, encara que sigui diferenciar-se. I bé, tot aquest rotllo per a què? Doncs per acabar proclamant que l'única manera de sortir de l'atzucac és fer que els projectes tinguin ànima, tinguin vida, tinguin sentit. Fixeu-vos en les iniciatives exitoses, generalment totes integren una o diverses ànimes, algú que en té cura i que els dóna vida. Al final, el que determina l'èxit de les empreses -empresarials, humanes, col·lectives...- és creure's-ho. Implicar-se, mullar-se. I a partir d'aquí anar a cent, a totes. Amb el perill de tornar-se boig, és clar, de no respectar els límits. Però això, en definitiva, ens porta a una societat més humana, una Humanitat més humanitzada si voleu citar Casaldàliga. Crec que aquest és el camí pel qual hem de transitar per sortir de la crisi econòmica, moral, productiva.... que patim en tots sentits.
Comentaris