Silenci al desert
Això sortirà al propera Valors però m'ha fet gràcia publicar-ho abans...
"Hauria d'haver sentit por, però, increïblement no en vaig sentir! Em vaig arraulir en un abric rocós per a protegir-me del fred, el vent i la sorra, i em vaig disposar a passar la nit... (...) Aquella nit va canviar la meva vida... i vaig percebre que tot té sentit. (...). Vaig experimentar sentiments intensos: tota por i angoixa s'esfumava per sempre, vaig experimentar una confiança infinita en la vida... i vaig percebre que tot tenia sentit".
Aquest és un fragment de l'entrevista que Víctor-M. Amela feia a Eric-Emmanuel Schmitt, l'escriptor de El señor Ibrahim y las flores del Corán, a 'la contra' de La Vanguardia del passat 19 de novembre. Per aquells que hagin tingut la sort de passar una nit en qualsevol desert dels que hi ha al nostre món les paraules d'aquest escriptor filòsof deuen resultar familiars. Per a mi almenys ho són, tot i que potser no arribés a sentir un moment de tanta trascendència la nit del passat 25 de juliol, que vaig viure al desert de Wadi Rum, a Jordània, indret conegut per haver-s'hi rodat la popular pel·lícula Lawrence d'Aràbia.
L'experiència, però, havia començat molt abans, quan a primera hora de la tarda, després d'un dinar al poble a base de mansaf (arròs amb pollastre), vam agafar el tot terreny de Difallah Atteg -"Mr. Difallah" per nosaltres, un gentilíssim guia local- i ens vam endinsar al desert. Darrera nostre deixàvem la civilització -encara que fos d'una nació teòricament pobre- i a davant només hi vèiem sorra i muntanyes. La noció de silenci es va apoderar de mi immediatament. I vaig començar a sentir aquella estranya sensació de pau i solitud barrejades, d'inquietud per estar pràcticament sols però alhora de confiança màxima amb la naturalesa.
En aquell tros de desert pràcticament no hi havia ningú. Només un altre tot terreny amb dos francesos insolents a sobre i un grup de música que preparava un concert o un videoclip dalt d'una de les muntanyes rocalloses. Durant aquella tarda, abans que es pongués el sol, vam comprovar la nostra habilitat pujant a peu una petita duna i la del nostre xòfer per tal que el tot terreny no es quedés enfonsat a la sorra. Després vam veure com el sol s'acomiadava, en una escena realment majestuosa. Quan va ser nit ens vam refugiar en una petita vall que quedava just a la falda d'una altra muntanyeta. Allà vam sopar com els nòmades -que d'altra banda han abandonat els camells pels jeeps i es comuiquen no amb xiulets sinó a través de SMS- ho han fet tota la vida, amb un pollastre realment gustós; com mai. A l'hora d'anar a dormir el fill de Mr. Difallah ens va dir que se'n tornava al poble a dormir i que el seu pare ja tornaria a buscar-nos l'endemà al matí. Ens vam quedar sols sota la lluna, com a l'escena de Pastorets. Primer la por em va recórrer tots els indrets del cos, ho reconec. A mica en mica, però, la quietud i la serenor es van anar im-posant. Què podia témer enmig de la millor nit d'estels que havia vist mai?
"Hauria d'haver sentit por, però, increïblement no en vaig sentir! Em vaig arraulir en un abric rocós per a protegir-me del fred, el vent i la sorra, i em vaig disposar a passar la nit... (...) Aquella nit va canviar la meva vida... i vaig percebre que tot té sentit. (...). Vaig experimentar sentiments intensos: tota por i angoixa s'esfumava per sempre, vaig experimentar una confiança infinita en la vida... i vaig percebre que tot tenia sentit".
Aquest és un fragment de l'entrevista que Víctor-M. Amela feia a Eric-Emmanuel Schmitt, l'escriptor de El señor Ibrahim y las flores del Corán, a 'la contra' de La Vanguardia del passat 19 de novembre. Per aquells que hagin tingut la sort de passar una nit en qualsevol desert dels que hi ha al nostre món les paraules d'aquest escriptor filòsof deuen resultar familiars. Per a mi almenys ho són, tot i que potser no arribés a sentir un moment de tanta trascendència la nit del passat 25 de juliol, que vaig viure al desert de Wadi Rum, a Jordània, indret conegut per haver-s'hi rodat la popular pel·lícula Lawrence d'Aràbia.
L'experiència, però, havia començat molt abans, quan a primera hora de la tarda, després d'un dinar al poble a base de mansaf (arròs amb pollastre), vam agafar el tot terreny de Difallah Atteg -"Mr. Difallah" per nosaltres, un gentilíssim guia local- i ens vam endinsar al desert. Darrera nostre deixàvem la civilització -encara que fos d'una nació teòricament pobre- i a davant només hi vèiem sorra i muntanyes. La noció de silenci es va apoderar de mi immediatament. I vaig començar a sentir aquella estranya sensació de pau i solitud barrejades, d'inquietud per estar pràcticament sols però alhora de confiança màxima amb la naturalesa.
En aquell tros de desert pràcticament no hi havia ningú. Només un altre tot terreny amb dos francesos insolents a sobre i un grup de música que preparava un concert o un videoclip dalt d'una de les muntanyes rocalloses. Durant aquella tarda, abans que es pongués el sol, vam comprovar la nostra habilitat pujant a peu una petita duna i la del nostre xòfer per tal que el tot terreny no es quedés enfonsat a la sorra. Després vam veure com el sol s'acomiadava, en una escena realment majestuosa. Quan va ser nit ens vam refugiar en una petita vall que quedava just a la falda d'una altra muntanyeta. Allà vam sopar com els nòmades -que d'altra banda han abandonat els camells pels jeeps i es comuiquen no amb xiulets sinó a través de SMS- ho han fet tota la vida, amb un pollastre realment gustós; com mai. A l'hora d'anar a dormir el fill de Mr. Difallah ens va dir que se'n tornava al poble a dormir i que el seu pare ja tornaria a buscar-nos l'endemà al matí. Ens vam quedar sols sota la lluna, com a l'escena de Pastorets. Primer la por em va recórrer tots els indrets del cos, ho reconec. A mica en mica, però, la quietud i la serenor es van anar im-posant. Què podia témer enmig de la millor nit d'estels que havia vist mai?
Comentaris
- "Déu és possible? Si és possible està obligatòriament amagat. Si es manifestés com a Déu, no seria Déu, sinó el rei del món, i l'home ja no seria lliure de creure, sinó constret a creure (...) Doncs Déu només es manifesta sobre una forma ambigua, és present i absent a la vegada: és object de debat per a l'intel·lecte, és objecte de fe per al cor" (pp. 8-9)
- "(li posa un dit al cor): Jo era aquí, Freud, he estat sempre aquí, amagat. Mai no m'has trobat però mai no m'has perdut. Quan et sentia dir que no creies en Déu, tenia la impressió d'escoltar un rossinyol que es lamentava de no saber música" (p. 92)