No és qüestió de gènere*

Des de petits assumim que hi ha joguines per a nens i joguines per a nenes. Que hi ha roba de nens i roba de nenes. Que hi ha professions per als "senyors" i professions per a les "senyores". Més tard, quan ja som una mica més grandets, una mena de consens social ens indica amb claredat que hi ha una sèrie de valors d'homes i valors de dones, una sèrie d'actituds que estan relacionades -teòricament- amb el nostre gènere sexual. I d'aquesta manera que mostrar tendresa o plorar està reservat a les noies i que exhibir força i destresa és cosa de nois. Òbviament si una persona du a terme una acció pròpia del gènere femení és ràpidament ridiculitzat i si a l'inrevés exactament el mateix. D'aquesta manera anem reprimint -sobretot els homes, però també les dones- unes parts de nosaltres mateixos, sim-plement perquè no concorden amb el nostre gènere.

Hem de començar a superar aquest plantejament i entendre que una vida només pot ser viscuda en plenitud si tots, homes i dones, ens atrevim a desenvolupar-nos tal com som: permetre als homes plorar i a les dones exercir autoritat. Hem de deixar d'estigmatitzar-nos els uns als altres.
Fins ara són els valors masculins els que estan ben vistos a la nostra societat. Sense renunciar-hi hem de recuperar també els valors associats tradicionalment al gènere femení -tendresa, diàleg, esperit cooperatiu- per al conjunt de la societat. Hem de fer un nou pas i guanyar un nou espai de llibertat en què cadascú es pugui mostrar i expressar tal com és.

* Editorial de Valors del mes d'abril.