Un motiu per viatjar

La tornada a casa, després d'un viatge, implica -en conversa amb l'Eloi i la Núria- pensar aquesta experiència. No tant mirar fotos, comentar anècdotes, repassar trajectes... com buscar un sentit a tot plegat, una mena d'explicació que relligui el que s'ha anat a fer. Buscar sentit, dotar de sentit; una obsessió, d'acord. Però també una necessitat, partint de la base que el viatge és una extensió de la vida, del nostre dia a dia, d'una certa manera de veure el món, de "situar-se en el cosmos", que deia el conseller Tresserras quan era professor meu a l'Autònoma... No és bo obviar aquesta recerca del sentit també a l'hora de viatjar, que no és ben bé el mateix que fer vacances. Una cosa és anar-se'n quatre dies al Pallars i fer una desconnexió gairebé total, amb un interès limitat pel que vas a veure. Anar de viatge, en canvi, implica un esforç, una voluntat, una lectura de la realitat, fins i tot. I també un respecte cap a allò desconegut del qual volem desvetllar l'anominat. No es tracta d'imposar tampoc aquesta manera de veure (i viure) el viatge, però si que crec necessari explicar-la, ensenyar-la. Reivindicar-la.

Ahir a la tarda entrevistava Jordi Carrión, escriptor de viatges, que es troba a Lima, al Perú, presentant justament la seva obra, en concret una novel·la curta titulada La piel de la Boca situada al barri mariner d'immigrants per excel·lència de Buenos Aires, la capital argentina. Carrión ha trobat en la idea del viatge justament un nínxol de mercat, un espai pràcticament verge, al qual uneix la passió per l'emigració i les onades migratòries, donada la seva condició també de fill d'immigrants. De manera que tota la seva vida és una recerca, un viatge, al voltant de la seva identitat. Amb el perill, és clar, que de tantes voltes es converteixi en un nòmade sense nord. Però no crec que sigui el cas, perquè al final sempre torna a casa, a la seva estimada Rocafonda, com s'ocupa de recordar cada dos per tres.

En aquest sentit Carrión seria una mica l'extrem, del que jo apunto: la integració total entre la persona i el viatge. Les circumstàncies de cadascú són diferents però jo crec necessari també que hi hagi algun motiu per viatjar, alguna relació amb el destí, alguna recerca a fer (ni que sigui interior). Potser una intuïció de què algun lloc t'espera (i que tu l'esperes). Ja n'he parlat algun altre dia al bloc (Quan comença el viatge). A més, com deia la N. dilluns segurament abans de conèixer allò més llunyà, més exòtic, cal reconèixer (tornar a conèixer) potser indrets més propers, fins i tot ja coneguts, que ens permetin explorar-nos a nosaltres mateixos, d'alguna manera. Vam traçar fins i tot uns anells concèntrics: Catalunya, Espanya incorporant-hi l'Amèrica Llatina, França i Europa, el Mediterrani... Després ja vindrà conèixer l'Orient llunyà, la Sibèria, el Kazahstan o Botswana. És com tocar jazz: abans de poder improvitzar sobre una melodia, cal tenir-la molt ben apresa. La N. ho traslladava al seu univers artístic: el viatge és de blanc al negre, però aquest és més plaent si transitem ben lentament per la zona de grisos. Doncs això.

Comentaris

Entrades populars