divendres, de gener 13, 2012

Ecumenisme en estat pur*

David Casals al Mur dels Reformadors a Ginebra, situat en un parc al centre d’aquesta ciutat suïssa.

“Pertanyo a una família que va ser de les primeres en convertir-se al protestantisme, a finals del segle XIX. Tant els meus pares com els meus quatre avis com cinc dels meus besavis eren evangèlics. La vivència religiosa doncs és un dels elements que han definit la identitat familiar, sent membres d'una església protestant a Rubí que es va fundar l'any 1881”, explica amb orgull aquest periodista de 28 anys, de nom David Casals. Però que pertanyi a aquest món no vol dir que hi hagi viscut tancat, molt al contrari: les seves arrels li han permès abraçar les diferents dimensions de la fe d’una manera que altres no haurien sabut.

De petit ja no va anar a una escola de la seva tradició religiosa, sinó en una escola i una universitat catòlica. Quan estudiava a l'Escola Pia de Terrassa la secundària i el batxillerat, per exemple, participava activament en el Grup de Pregària que es trobava un cop a la setmana: “Ès una experiència de la que en guardo un bon record i conservo la majoria de textos que ens repartien com un petit tresor”, rememora. I durant la seva etapa universitària va participar molt activament en el diàleg interreligiós, en un grup de joves de l'Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós i també com a voluntari en l'organització del Parlament de les Religions de l'any 2004. “M'he criat en l'ecumenisme, en realitat: en un entorn catòlic però en una família i en una comunitat de fe protestant”. A més, durant els seus primers anys de joventut va poder conèixer també altres religions.

En David, per tant, participa d'una herència valuosa que he rebut, el cristianisme protestant, però ho procura fer d'una forma oberta: “Tots els contactes que he tingut m'han ajudat a veure que l'important no és l'etiqueta, sinó la dimensió transcendent de l'individu: com les diferents tradicions religioses no deixen de ser diferents formes d'explicar la transcendència, quelcom que ens uneix a tots els éssers humans més enllà de nosaltres mateixos”. De totes maneres, en David està especialment preocupat per l'auge dels fonamentalismes que es dóna en moltes tradicions religioses: “És important donar testimoni que es pot viure el fet religiós des d'una perspectiva oberta, inclusiva, integradora i oberta a tothom. Malauradament, la gran majoria d'esglésies evangèliques que hi ha a Catalunya i a Espanya opten per una cosmovisió fonamentalista, una lectura literal de la Bíblia que en el meu criteri s'allunya radicalment del missatge d'amor incondicional i gràcia universal que trobem a les Escriptures”.

Més enllà de la tradició religiosa amb què es va educar de petit, en David proclama la seva creença en Déu: “No em preocupa si existeix o no. A mi Déu em serveix, el necessito, crec amb ell i em dóna força. El necessito per viure. La tornada d'un himne que he cantat des de petit a l'església, un cant comunitari, que resumeix perfectament què és per mi Déu: "Sou l'estel del matí i la meva vida. Sou el començ i la fi, la llum beneïda". "Si Déu no existeix hi hauria el no-res", recorda que deia en una obra de teatre que va fer en l’època universitària on ell interpretava el paper d’un rabí, precisament. La frase li ha quedat gravada: “No em puc imaginar viure en el res, Déu és el principi fonamental, la creació, la unitat, l'essència, l'origen... Les diferents religions no deixen de ser maneres diferents de comunicar aquest mateix missatge, anar mes enllà d'un mateix i transcendir”.

* Article publicat al Foc Nou de gener.