dimarts, de gener 10, 2012

Sempre obert?*

La dels horaris comercials és una qüestió controvertida, perquè es posa sobre la taula la tensió entre la llibertat del consumidor de poder comprar sempre que ho vulgui i la llibertat –teòrica– de l’ofertant per a satisfer aquest desig, a partir de la seva capacitat de sacrifici. Dic teòrica perquè, en el moment en què la llei permet arribar fins a un determinat límit horari, per molt que el consens general sigui un, és obvi que sempre hi haurà qui preferirà esgotar tot el recorregut en benefici propi. I, per tant, a la pràctica els altres ofertants difícilment podran mantenir l’status quo tradicional.

Aquesta és la tàctica de les botigues regentades per persones immigrants: no tenen res a perdre i sí molt a guanyar, i per tant estiren al màxim el que permet la normativa –no parlo de si la infringeixen; si és així en algun cas entenc que la policia ho persegueix igual que ho faria amb una persona autòctona–. Els immigrants que practiquen aquesta estratègia tenen el dret a fer-ho perquè així els ho garanteix la llei. En aquest sentit, la crítica despietada que formacions com Plataforma per Catalunya efectuen a aquesta pràctica amaga la dificultat d’entendre que l’horari no és l’únic element clau a l’hora de vendre un producte o oferir un servei. Ho exemplifico: no és el cas –estan obertes de dilluns a dissabte– però oi que les botigues Nespresso, encara que obrissin mig dia, estarien plenes sempre? Qui no pugui o no vulgui competir en horaris, que ho faci en qualitat i en preu. Si no tenim en compte això, el debat és de pati de parvulari.

La solució, per mi, és mantenir les limitacions actuals als establiment situats en els espais urbans però en canvi deixar més llibertat als que estan en espais periurbans. Una ciutat que vulgui apostar pel turisme –o per ser ciutat de pas per a viatgers, almenys– algun servei mínim ha de poder oferir, més enllà d’una trista gasolinera. En aquest cas té tot el sentit del món deixar que obrin permanentment, el dia de Nadal si volen, i tot. Ara, això tampoc vol dir que els centres comercials de gran format puguin obrir permanentment, perquè si ho permetéssim podríem alterar greument el model comercial català, que és obvi que forma part de l’ADN del país. Fer-ho significaria col·locar una espasa de Damòcles sobre els comerciants tradicionals. I, des d’un punt de vista cultural, rutinitzar el que és l’acció d’anar a comprar, que tots sabem que quan la fem, en alguna botiga del centre de les nostres ciutats mediterrànies, no busca només poder adquirir un bé o un servei sinó satisfer el desig de socialitzar-nos i relacionar-nos. O no saben de què parlo les dones i els homes que la fan petar sempre amb els dependents de torn?

* Article publicat a Valors de gener en el marc de la secció A quatre mans que fem amb la Maria Coll, codirectora de la revista.