dilluns, d’agost 27, 2012

Batasuna, paradoxes d'una il·legalització

Aquests dies fa deu anys de la il.legalització de la formació política Batasuna, al País Basc. Ho explica detalladament aquest article que publica el portal 324.cat, del qual és coautor l'amic periodista Ramon Radó. S'hi recullen opinions dels líders de l'esquerra abertzale Pernardo Barrena i Martín Garitano i els periodistes Martxelo Otamendi i Antoni Batista.

Recordo bé com, en aquells moments, molts ens vam posar les mans al cap per aquella decisió. En el meu cas, almenys, per dos motius, un d'ètic, més profund, i l'altre de caràcter pragmàtic, més concret.

Per un costat ens posàvem les mans al cap perquè trobàvem inconcebible que l'Estat de Dret impedís a una part dels ciutadans del País Basc d'expressar-se, encara que aquests mateixos ciutadans tinguessin una actitud inadequada amb altres parts de la societat, en alguns casos fins i tot comportaments violents -actius o passius-. Dèiem allò de: "Estic en total desacord amb el què dius, però lluitaria fins la mort perquè ho poguessis dir". Una mica naïf, si, però un discurs molt instal·lat en les generacions que, sortosament, ens hem creat en democràcia i llibertat.

En segon lloc dèiem que il.legalitzar Batasuna o la formació que fos de l'esquerra abertzale dificultaria el diàleg necessari amb aquesta formació per anar cap a escenaris de pau -"com s'hauria pogut fer la pau a Irlanada del Nord amb el Sinn Féin il·legalitzat?", recordo haver escoltat-. I que llançaria els militants als braços de la branca militar. I escapçaria la veu de l'independentisme basc.

Deu anys després, com en tantes altres coses, hem de reconèixer que no teníem tota la raó. I que, per començar, tal com ens va dir Antoni Batista en una entrevista per Valors, tot i ser antidemocràtica, la il·legalització de Batasuna havia estat una decisió d'una gran eficàcia a l'hora d'acabar amb l'activitat armada d'ETA, perquè l'havia posat contra les cordes i, junt amb altres factors, l'havia obligat a reflexionar sobre la continuïtat d'aquesta forma de lluita. És a dir que tallant l'oxigen que hi havia en el sí del Moviment Nacional Alliberament Basc, més conegut per les sigles en castellà MNLV, ETA ha estat asfixiada. I que, en canvi, aquesta gran pressió policial i en tots sentits havia permès a l'esquerra abertzale desmarcar-se lentament d'ETA i finalment li havia donat la legitimitat per obligar-la a deixar les armes. Just al revés del que dèiem "nosaltres", els del diàleg. Segons aquesta tesi, la llei de partits hauria permès acabar amb la violència d'ETA però sense escapçar la branca política del moviment, al contrari; li hauria donat espai per córrer. 

Però és que, a més a més, aquest joc de forces ha permès que l'esquerra abertzale arribi a les properes eleccions del mes d'octubre de 2012 amb unes possibilitats de vot extraordinàries. Només cal veure els resultats de Bildu i Amaiur a les municipals i generals de l'any passat. Alguns poden dir que Bildu i Amaiur no són en exclusiva l'esquerra abertzale i és totalment cert. Però és que, precisament, l'acumulació de forces en l'àmbit nacionalista -en argot d'Arnaldo Otegi- va ser una via escapatòria imaginada per la gent de Batasuna com a conseqüència de la il·legalització. De manera que, malgrat les negres perspectives inicials, la prohibició d'actuar a l'esquerra abertzale ha generat unes caramboles paradoxals però favorables per a l'antic món d'HB i molt nocives per l'Estat Espanyol, que el 21 d'octubre d'enguany podria veure com el País Basc escull el camí de la plena sobirania amb la candidatura d'EH Bildu. Paradoxes, doncs, de la història. Sobre les quals cal reflexionar i pensar.