diumenge, d’agost 18, 2013

Francesc Torralba: "Tinc por que tensem massa la sageta i aquesta es trenqui"



Des de la productora Clack, a la qual pertanyo, una de les feines que fem són les entrevistes mensuals que es posen a disposició dels socis de l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta. La penúltima d'aquestes peces, que produïm en text i en vídeo, vam decidir dedicar-la a Francesc Torralba, filòsof i teòleg, amb el qual sortosament he tingut la relació de coincidir una bona colla de vegades. Diversos mitjans, com El Singular Digital, l'han publicat entre els seus continguts.

Vaig gaudir fent l'entrevista perquè em reconec seguidor d'en Francesc i sobretot de la seva capacitat lúcida envers el món, d'anar més enllà de tòpics, de titulars fàcils i previsibles. Tot fet des de la modèstia i sobretot amb una gran capacitat didàctica, que no treu ni una punta de profunditat als seus anàlisis.

D'entre les coses que podreu trobar si llegiu l'entrevista hi trobareu unes reflexions ja per després de la crisi, entroncant amb una idea que a mi em sembla particularment òbvia però que resulta que no ho és tant: no sortim d'una crisi per tornar a entrar en un període de bonança econòmica com el que teníem abans sinó que ens enfrontem en un entorn totalment diferent, on hi ha molt menys diners disponibles i on la cooperació serà pràcticament forçada. És a dir que potser no serem millors persones per voluntat pròpia però sí que estarem obligats a vincular-nos els uns als altres per sortir-nos-en. Molt interessant, francament.

Però també vam parlar del procés que viu Catalunya des del passat 11-S i aquí Torralba penso que va estar especialment lúcid, de nou. Ell, que és molt aficionat a construir imatges per explicar el que vol dir, en va traçar una que em sembla fonamental per no perdre el nord, que bona falta ens fa a tots plegats: volem tirar una sageta per intentar variar l'status quo -després ja veurem on arriba-. "El que passa -va dir- és que per llançar una sageta s’ha de tensar l’arc. I si tenses molt l’arc, es trenca i la sageta et cau als peus. D'altra banda, si el tenses poc, la sageta et cau a un metre. Per tant, l’hem de tensar de manera que arribi una mica més lluny d’on érem ara. Però jo pateixo per si el tensem i ens cau als peus. I això serà una gran frustració col·lectiva".

Doncs una mica això. El procés en què estem és delicat. Necessari, si voleu, però molt delicat. I moltes vegades tinc la sensació que s'afronta amb una barreja d'infantilisme, de poca traça, de manca d'alçada... que em fa témer el pitjor. I no ens ho podem permetre, perquè efectivament mantenir-nos en l'status quo és insuportable. Ja sé que no és el missatge més políticament correcte del moment, però aquí el deixo per si pot servir a algú.