dimarts, de març 04, 2014

Acceptar i perdonar*

Gisela Riberas recorda una escena en una església de Roma, plena a vessar, durant una trobada de joves de Taizé a la capital italiana. Fa més de vint anys d’aquell dia però té la imatge retinguda al cap. “Hi havia molta gent, molt caliu, però alhora un silenci molt respectuós en un espai que era per meditar”, recorda estirant fils de la seva memòria.

És un dels moments forts que ha sentit a nivell de fe, perquè com a psicòloga que és també sap que no tots els moments de la vida tenen la mateixa intensitat, tampoc a nivell espiritual. Però de totes maneres sí que es pot dir que la fe, alts i baixos a banda, ha estat una constant, un element consubstancial a la seva persona. Simplement no s’ha plantejat mai no tenir-ne. Provinent d’un entorn practicant, va anar seguint amb naturalitat la recepció dels diferents sagraments i actualment, tot i que diu que no és practicant en el sentit clàssic, segueix expressant i treballant aquesta fe de moltes  maneres.

Amb catorze anys ja col·laborava amb centres de menors i de resultes d’això i d’altres experiències en el camp de l’exclusió social es va llicenciar en Psicologia i va fer-ne el doctorat. Després va treballar a presons, a un centre de menors, en àmbits de Serveis Socials en diferents institucions... Però tornem una mica enrera: què la va portar a fer el primer voluntariat, amb 14 anys? “Veia que hi havia nens que no tenien la mateixa sort que tenia jo. A l’escola, al Padre Mañanet de Les Corts, a Barcelona, oferien diferents voluntariats i em vaig apuntar a aquest”, explica amb total naturalitat. Com si fos el més normal del món.

Actualment, amb 47 anys, té un càrrec directiu en una institució educativa a Barcelona i ha estat regidora del seu poble, Vallirana, –al govern i a l’oposició-. “Per mi tot lliga: la meva feina, la meva implicació social, la política... són totes parts de mi connectades per la meva fe”. 

És com un empoderament, una orientació del meu comportament, una forma de compromís, una escola de valors... m’identifico molt amb els valors cristians. Una força interior que m’ajuda i m’ha ajudat a viure els moments difícils”, assegura sobre la seva fe. Sap de què parla. Ha passat pel pou de la malaltia i se n’ha sortit –també, creu- gràcies a això: “L’actitud que poses davant la vida és clau. Sempre pots treure un ensenyament positiu, de les coses, d’una situació molt dolenta en pots treure coses”. Es refereix al que els psicòlegs, com ella, anomenen resiliència.  “La fe és allò que t’acolxa, t’ajuda i et fa seguir; t’ajuda a acceptar, a personar, a valorar el que tens”. I repeteix “a perdonar i a acceptar”.   .

Ella, que conviu amb una persona que no és creient i té membres d’altres religions al seu entorn, té clar que malgrat la coincidència de valors amb altres persones que no siguin creients, la diferència està en el sentit que s’atorga a la vida. Així, per a ella, la creença cristiana significa entendre que hi ha un més enllà després de la mort terrenal. “La vida no s’acaba en el món on estem. Sense una cosa superior, pensar que tot s’acaba aquí no té sentit”, afirma. Però malgrat tot, això no vol dir que visqui com un trànsit la seva vida a la terra, ni molt menys. Tot el contrari, malgrat la modèstia amb què s’expressa quan parla. Tot el contrari.

* Text per a la revista Foc Nou.