dimarts, de març 18, 2014

L'incòmode Divjak*

Retrobament de la nombrosa família bosnianocatalana –no de la comunitat bosnianocatalana, que seria una altra cosa- aquest dilluns al Parlament en ocasió de l'entrega a Jovan Divjak, el general serbi que va dirigir la defensa de Sarajevo durant el principi de la guerra, del premi Constructors de Pau concedit per l'Institut Català Internacional per la Pau. “Bosnià nascut a Belgrad”, segons la seva definició, que insisteix a superar l'adscripció de les persones a una ètnia determinada i convida que aquestes participin d'un projecte de societat multiètnica formada per ciutadans lliures.

Primera constatació: alguna cosa molt forta devia sacsejar la societat catalana perquè, gairebé 20 anys després del moviment d'ajuda a Sarajevo i les altres ciutats de Bòsnia que va sorgir espontàniament des de diferents llocs de Catalunya, una convocatòria d'aquesta temàtica segueixi congregant multituds un dilluns a la tarda. Entre ells el president Maragall, impulsor des de l'alcaldia de Barcelona del Districte XI de cooperació amb la capital bosniana; amb la seva mirada mostrava la satisfacció d'una història d'amor que segur que recorda bé i que va relatar emotivament Manel Vila, el tècnic municipal responsable de l'operació.

Barcelona i Catalunya no s'obliden de Bòsnia i només feia falta veure la cara d'emoció de tots els presents davant la mirada del general retirat –retirat de l'àmbit militar, que no de treballar en pro de la comunitat com fa des d'una oenagé que treballa en l'àmbit educatiu-.  

El perfil d'aquest 'gentleman' afable, afectuós, profund i divertit resulta extremadament interessant, perquè Divjak és un home incòmode. Per a tots. I els fets ho demostren: el govern legítim de Bòsnia i Hercegovina, que en un principi va subratllar la seva base multiètnica amb la presència en les altes esferes de l'exèrcit de personalitats com ell –d'origen serbi- o del croat Stjepan Siber, el va enviar a la reserva el 1994, un any abans que acabés la guerra.

S'ha de tenir en compte que, especialment en el 1er Cos de Sarajevo, quan van començar les hostilitats, el 25% dels seus membres no eren musulmans, amb la qual cosa es mantenia la idea no d'un exèrcit ètnic bosnianomusulmà sinó d'un exèrcit democràtic integrat per membres de les diferents ètnies.

A poc a poc, no obstant, la inèrcia etnicista del conflicte va fer que el president Alija Izetbegovic preferís amortitzar-lo enviant-lo a portar a terme un altre tipus de tasques, de tipus civil –no es reconciliarien fins al llit de mort del carismàtic president bosnià, mort el 2003-.

Parlàvem d'un home incòmode per al govern de Bòsnia i Hercegovina. Però també és un home incòmode per a Sèrbia que, tres anys enrere, el març de 2011, va demanar i va aconseguir el seu arrest durant cinc mesos en el transcurs d'una estada a Àustria. Belgrad insistia des de feia anys en la culpabilitat de Divjak en els anomenats fets del carrer Dobrovoljacka, en els quals van morir diversos oficials de l'exèrcit iugoslau.

Va ser el 3 de maig de 1992, durant un intercanvi entre el president Izetbegovic –en mans dels radicals serbis després d'un viatge a l'estranger- i el general Kukanjac de l'exèrcit iugoslau –la caserna del qual estava envoltada per l'exèrcit bosnià-. Ell, que era el responsable de l'operació, sempre ha defensat la seva innocència i de fet existeix un vídeo de la televisió bosniana on se'l veu ordenant als seus subordinats que deixin de disparar. Però no és suficient i en l'ordre d'arrest enviada a Viena, Sèrbia afirmava que havien mort 42 soldats –encara que el mateix Kukanjiac ha afirmat que només van ser sis-. En el fons, a Sèrbia no se li retreu aquest fet en concret sinó que, sent serbi, deixés de costat la seva procedència ètnica i escollís viure a una Bòsnia multiètnica amb “els altres”.

El cert és que el testimoni de Divjak encara és fonamental avui dia perquè el relat dels fets coincideixi com més millor amb la realitat. I la realitat és que, com a mínim en els estadis inicials de la guerra, la presència de Divjak en l'exèrcit de la República de Bòsnia i Hercegovina –va escriure Montserrat Radigales a EL PERIÓDICO- “encara perfectament la negació de la lluita tribal. Perquè del que es va tractar en realitat és d'una guerra entre la civilització i la barbàrie”, entre aquells que eren lliures i se sentien ciutadans d'un país i els que encara necessitaven apel·lar al seu origen ètnic per reconèixer-se.

I les paraules d'ahir a Barcelona del “serbi que va defensar Sarajevo” també serveixen per recordar el preu que va tenir la pau de Dayton el 1995, el preu de parar les hostilitats acceptant gran part de les decisions preses per la guerra: un estat gairebé inexistent dividit en dos miniestats gairebé independents amb una economia destrossada i amb una casta política que no és capaç de superar els seus recels de dues dècades enrere. Encara que les protestes registrades a inicis d'aquest 2014 a tot el país per part d'una nova generació de bosnians conviden a ser optimistes, només els nens i adolescents amb què Divjak treballa a la seva oenagé seran els que podran vèncer aquestes resistències i construir una Bòsnia i Hercegovina multiètnica i de futur.

* Article publicat a la web de El Periódico de Catalunya.