El pitjor èxode des de la Segona Guerra Mundial*

Informativament, la temàtica que aquest estiu ha agermanat –i horroritzat– els europeus ha estat l’èxode de milers de persones fugint de la guerra de Síria o de les difícils condicions econòmiques de països asiàtics i africans. Hem estat tot l’estiu pendents de com arribaven immigrants bé travessant el Mediterrani des de Líbia fins a Itàlia o bé a través de les illes gregues, des de Turquia –també com intentaven travessar l’Eurotunel, a Calais–. Així, mentre uns ens n’anàvem de vacances al Mare Nostrum, altres feien el camí a la inversa. El drama humà s’ha aguditzat per la decisió de molts països d’instal·lar sistemes més contundents per impedir l’entrada al seu territori, com Hongria, que ha aixecat un mur per aillar-se de Sèrbia. Parlem de l’èxode més gran a Europa després de la Segona Guerra Mundial, que ja és dir. Un èxode possible, diguem-ho tot, gràcies a l’existència d’estats fallits com Líbia, arran del fenomen de les Primaveres Àrabs, que les ments benintencionades vam lloar en el seu moment.

La Unió Europea i els governs nacionals no han sabut respondre ni tan sols a les necessitats humanitàries d’aquesta onada migratòria –a més, la violència exercida per la policia amb gasos lacrimògens contra els emigrants és absolutament inacceptable–. Però òbviament, la qüestió de fons és: hem de facilitar o impedir l’arribada d’aquests contingents d’immigrants? Sabem segur que si venen és perquè a casa seva se’ls ha fet impossible seguir-hi. I sabem també que, tan si volem com si no, aquestes onades d’immigrants acabaran accedint a casa nostra. Des d’un punt de vista ètic hem d’afirmar que tothom té dret a poder habitar en qualsevol punt del planeta sobretot si és fugint d’una guerra –també per guanyar-se el pa, és clar– però la realitat social ens fa avinent que tampoc és possible obrir de bat a bat les nostres fronteres –si parlem d’emigrants pobres, òbviament–, perquè el risc de provocar crisis socials a l’interior dels nostres països hi és.

La UE ha plantejat un sistema de quotes pel qual els diferents estats participin de la recepció d’aquests immigrants –a Catalunya ens en tocarien uns set mil–. És una mesura paliativa, perquè Itàlia o Grècia no poden fer front soles al problema i perquè cal recuperar la solidaritat intraeuropea. Però sembla obvi que, per molt lluny que ens quedi Síria o l’Afganistan, els seus problemes acaben sent els nostres. I per tant, lluny de deixar-nos vèncer per la impotència, hem d’implicar-nos a fons per resoldre els conflictes allà on tenen lloc, no només quan ens exploten a la cara. Per utòpic que sembli, aspirem a un món amb drets universals i on la dignitat humana passi per sobre de tot.

* Pòrtic de la revista Valors del mes de setembre de 2015. A partir d'ara, el Pòrtic tindrà un caire d'editorial sobre algun fet rellevant de l'actualitat. La fotografia d'aquí a sobre és d'Àngels Ribas.