Tornar a començar

Comprar un bitllet d’avió per anar a veure algú que -irònicament- ha tornat abans del que preveies, sortir de casa sense rumb i caminar per la ciutat que tant estimes fins al final del Port -a mirar si hi hi ha Déu, amagat-, veure una posta de sol al·lucinant que et fa veure com de meravellosa és l’existència malgrat el que et passi a tu, fer-me el propòsit –mig complert- de netejar la casa a fons, quedar per sopar amb algú imprevist en un restaurant imprevist –és nou, al carrer Nou-, fer el tonto pel Carrer de Casa com un jove més ben entrada la matinada, bascular abruptament entre l’odi-i-el-rencor i entre la-comprensió-i-l’enyor, intentar ser anònim a la plaça de Santa Maria i no voler saludar ningú -ingenu-, pensar en el disgust que algú s’emportarà demà -s'ho mereix-, dir "hola" al veí de l’escala del qual no tinc ni puta idea de com es diu, alegrar-se perquè el futur rei ja té descendencia -que us aprofiti-, anar a veure la pel·lícula que fa setmanes que tenies previst però sense la companyia desitjada i espeerada, plorar sense por quan tanco la porta i faig dos voltes al pany, pensar en “No tornaràs” de Els Pets i horroritzar-me de com a vegades les cançons d'altres es poden convertir en teves i tan reals. Tancar el llum de l’habitació, adonar-te que estàs sol i esperar que es faci un nou dia. Deixar de fer comèdia i atrevir-me a parlar (escriure).