Una certa frivolitat*

En un moment de crisi mundial, econòmica, nacional, social, identitària... alguns han col·locat el producte independència –no dependre d’un altre o dels altres- al centre del debat polític a Catalunya, quan som en el moment més interdependent de la història de la humanitat. Independència: el gran desideràtum que ho arreglarà tot. I que arribarà demà passat, literalment.

Sí, d’acord, part de la solució del nostre problema d’incardinació amb l’entorn passa perquè exercim la nostra sobirania i busquem una fórmula nova de relació amb Espanya -i per tant amb Europa-. El que jo em pregunto és si hem identificat clarament quins són els nostres problemes i per tant tenim clares les possibles respostes a aquestes problemàtiques. 

No serà que –enterrat el somni federalista amb Espanya- el que busquem és una correcta relació fiscal amb l’Estat Espanyol que ens asseguri poder fer unes bones polítiques socials i, d’altra banda, una presència singular en el sí de la Unió Europea i la resta d’organismes internacionals que ens permeti mantenir la nostra pulsió nacional? L’estadi al què potser arribarem a cinc anys vista no s’assembla gaire a les independències clàssiques, francament: ni moneda, ni fronteres, ni exèrcit... No en volem, oi, d’exèrcit? 

En tot cas, formular aquestes possibles solucions és una feina que han fer els partits. Cal que expliquin clarament quina és la fórmula a què aspiren i després, els ciutadans ens pronunciarem sobre quina escollim. Pronunciem-nos, si, sense por. I desfem l'embolic on ens trobem ara.   

El procés té perills. Que no ens han de fer quedar quiets però que cal tenir en compte. Entre ells el de la bipolarització nacional a Catalunya: més banderes espanyoles en suport a La Roja i més banderes independentistes per reclamar la independència. Un país potser més sobirà però més esqueixat, amb menys consciència nacional en el seu conjunt. I l’altre, que lliga amb aquest, l’explicitava el periodista i escriptor nacionalista Vicenç Villatoro fa pocs dies a l’Ara: el perill que una excessiva confiança en tenir el nostre estat afebleixi la pròpia nació. En una entrevista a Tribuna.cat ja ho havia apuntat: "Em semblaria pitjor ser un estat sense nació que no pas sobreviure com a nació sense estat". A mi, francament, em preocupa més teixir nació, país –a partir de la seva complexitat, evidentment- que no les estructures administratives d’aquesta nació, tot i saber que tenir mecanismes d’estat ens és absolutament necessari per a poder avançar en aquest desig.

Allò que ens ha fet fort i singulars com a país en els darrers dos segles és fer-nos grans sense tenir un estat que ens recolzés, haver-nos espavilat al marge de l’estat. Això ha estat el tret més essencialment català de tots, espavilar-nos. Seria una gran paradoxa que un procés constituent ens acabés espanyolitzant respecte la propensió estatalista.

* Article que publico a Tribuna Maresme aquest setembre de 2012.