Jordi Roigé, la doble militància*
Extremadament delicat quan parla, de formes
suaus i austeres, i amb un somriure de nen entremaliat encara que hagi arribat
gairebé al mig segle de vida –en té 48, concretament-. Jordi Roigé ha interpretat
tots els papers de l’auca en l’àmbit de la comunicació i la cultura a
Catalunya: ha estat cap d’informatius de Catalunya Ràdio ,
va ser corresponsal a Brusel·les per aquesta emissora durant tres anys,
responsable de Catalunya Informació i Catalunya Cultura. També ha tingut càrrecs
públics com el de director general de Política Lingüística a la Generalitat. Actualment
exerceix de professor a la Universitat Ramon Llull , edita les revistes Castells i De Cine, i té una productora, Utopia Global, que sintetitza força
bé la seva manera de ser i pensar.
Jordi Roigé és, doncs, un personatge
multifacètic que actua en el camp del
periodisme, de la comunicació, el cinema, la cultura... “Milito en el país”,
resumeix per comprendre aquest poti-poti. En l’altra cosa que milita, tot i que
no en faci proselitisme, és en el cristianisme. Una fe que li aporta, diu, “un
punt de més serenor i de confiança que aquella persona que no ho és. Un punt de
seguretat i tranquil·litat”. I que també l’ajuda a “discernir”, aquell verb que
fa notar que qui l’usa ha tingut una formació ignasiana. Ell va estudiar als
Jesuïtes del Clot, a la comunitat cristiana de Sant Pere Claver, i després ha
portat les seves tres filles als Jesuïtes de Casp.
Unes creences que, en temps de crisi com els que vivim, creu que són claus per no
enfonsar-se: “Tenir una mica més de confiança en Déu i en les persones, ens
aniria bé a tots”. “Quan les coses van molt malament, has de saber confiar. I
com diu la meva mare, hi ha coses que no depenen de nosaltres, i per tant no
cal encaparrar-s’hi”, explica.
La seva capacitat per organitzar el que convingui –ara un Fòrum
Casteller, ara una pel·lícula, ara un nou projecte editorial- l’ha posat també
diverses vegades al servei de la causa creient. Així, per exemple, va dirigir
el dispositiu de premsa durant la vinguda del Papa Benet XVI a Barcelona i ha
produït un documental sobre Pere Tarrés, per citar dos exemples recents.
No vol, però, ser exemple de res en tant que
cristià. Per què? “Per què som grans pecadors”, deixa anar. I perquè el
sentir-se cristià li fa recordar també que els seus actes tenen conseqüències,
a vegades negatives pels altres: “Encara que no vulguis, sempre hi ha un dia
que fas mal”. Exigència, exigència i exigència. I recerca de l’excel·lència, només
faltaria, més referències a Sant Ignasi de Loyola.
“En tiempo
de tribulación, nunca hacer mudanza”, dirà finalment, confirmant aquest
pòsit ignasià latent, just abans de suggerir... un parell de nous projectes,
d’envergadura, als quals es podria posar a l’agulla si trobéssim una fórmula...
i així anar fent.
* Publicat a Foc Nou del mes de novembre.
Comentaris
Concretament, en el meu cas, vaig treaballar durant més d'un any a Utopia Global, empresa que dirigeix en Jordi Solé, i fa més d'un any que no em paguen 3000 euros, En Jordi, amb aquesta cara d'entremaliat i tan bona persona, em diu que no em pot pagar quan jo no em puc pagar ni el lloguer.
On viu el Jordi? Ex-director de Política LingÜística no pot pagar als treballadors quan ells sí ho ha fet per les feines que van fer?
L'únic a que contribueix aquesta gent de tendre somriure, inclinació a l'esglèsia de peu però de gran reculada, és a augmentar la "SANTA BARRA" d'aquest país.
QUINA BARRA, la seva! Això sí, ben catalana!!
Ho he escrit prou bé, senyor ex-director de Política Lingüística?