De "23 con D" a Ronda O'Donell 100 1r A


En Manolito, en Manuel i la Mary, al Malecón.

Vista del carrer D prop de l'encreuament amb 23.

La Mary ens fa no un sinó tres petons -i això que a Cuba només te'n fan un de petó, cada cop, si fossin petons catalans serien sis!- entre que sortim del domicili que comparteix amb en Manuel Gómez Freixas, el meu parent, i arribem davant "el polaquito", el cèlebre automòbil de la família -és un Lada de fabricació polaca, d'aquí el nom-. En "Freixas", com li diu ella, planta les maletes dalt de la vaca, amb un cordill ben casolà, i diem adéu al carrer D -a L'Havana això va va a l'americana, números i lletres-. Travessem la ciutat tornant a passar per la Plaza de la Revolución -amb el dibuix amb ferro del Che sempre omnipresent- i ens dirigim cap a l'aeroport internacional José Martí, el pare de la pàtria cubana. Desfem el camí que vam fer la primera nit i deixem enrera de nou els rètols propagandístics del règim: "Frente al ALCA [un tractat de lliure comerç impulsat pels nordamericans], la Alternativa Boliviariana para las Américas [un paquet d'iniciatives socials que mouen Cuba i Veneçuela]", "Vamos Bien", "En el mundo cadia día mueren X numero de niños por desnutrición. Ninguno es cubano"... Fot una mica de riure, però suposo que és un recurs normal i corrent en un país d'aquest tipus.

Quan arribem a l'aeroport i ens hem abraçat a en Manuel i li hem agraït la seva hospitalitat es presenta un policia jovenet que li demana els papers a ell, de forma humiliant. Després ens agafa a nosaltres i ens pregunta qui és aquell home i com és que ens ha portat a dos turistes a l'aeroport. En Sergio es crispa una mica però al final el tiu es creu la nostra història i ens deixa marxar. Vaia un capullu. Diem adéu de lluny a en Manuel, desconcertats. Es veu que tampoc es pot acompanyar un amic a l'aeroport. El podríem haver pagat o li podríem haver inflat el cap amb les nostres dèries capitalistes. Un final amarg del viatge, vaja.

Després cues i cues, i pagar impostos de sortida, i corredisses per agafar els vols, i pensar en casa meva; tinc ganes d'arribar-hi. A les deu del vespre, bastant més tard del previst, hi entro. Sorpresa desagradable: la meva nova condició d'habitant solitari m'ha fet una mala passada i la nevera i la cuina presenten un aspecte lamentable. Quina merda. Ho mignetejo però veig que m'hi hauré d'esmerar tot demà. Però bé, sigui com sigui, sóc a casa. I quina sensació! Que consti, i no és cap conya, que no hi vinc sol. Com vaig llegir un dia a l'amic Jordi Carrion, a partir d'ara quan senti el nom Cuba serà com si també em parlessin de casa meva. Un nou viatge i un nou trosset del meu cor habitat. Que per molts anys!

Comentaris

Ramon B. ha dit…
Benvingut a casa! Ja ens explicaràs el què.

Entrades populars