Trinidad

Una de les esglésies de la pintoresca Trinidad.


La ciutat de Trinidad -carrers amb llambordes, casetes de colors, ambient guiri i música, com sempre, per tots cantons- es revela com l'indret més bonic del viatge. Hi arribem un matí a quarts de set, amb la boca seca, maldormits i cansats. A l'arribada protagonitzem una escena teatral: un vehicle que arriba amb una cinquantena de turistes mentre darrera una línia els disciplinats vilatans esperen les seves preses. En baixar i acostar-nos-hi se'ns tiren literalment a sobre. Tots ens ofereixen la seva casa. Fem "el primo" -jo sóc un fan de fer-ne- i sense haver reservat hotel anem a l'únic que hi ha a tota la ciutat, Las Cuevas. I quan hi arribem -està dalt un turonet- ens donem compte que està ple. Fantàstic. Celebrem el nostre èxit, això si, fotent-nos un esmorzar de puta mare per cinc euros. Al final el cambrer del restaurant ens diu que ens buscarà una casa particular i al cap d'una estona, quan ens hem atipat ben bé, anem a la nostra destinació, carrer Cienfuegos 352, a casa d'uns descendents de gallecs que ens tracten a cos de rei. El matí el destinem a recórrer l'indret i durant la tarda la pluja ens impedeix fer massa res i sobretot materialitzar les fotos de posta de sol per les quals en Sergio suspirava.

L'endemà ens hem apuntat a una turistada. Anem a fer una caminada fins a unes cascades properes i a una piscina natural, que en diuen. Ens trobem un grup de bascos, catalans i un parell de taiwanesos que com sempre estan flipats per tot el que veuen i senten -són periodistes, o sigui que hi ha feeling-. Caminem més d'una hora però la recompensa és brutal, el lloc resulta meravellós, paradisíac. És un d'aquells moments que dius: ha valgut la pena. La tornada, pujant, resulta matadora. Els últims tres-cents metres he d'anar-me parant amb una altra basca perquè no podem més. El dinar -amenitzar per un grupet musical, això si que és fer el guiri- també és del nostre agrat, mentre dialoguem amb els nostres companys de grup -encara em fotaré en un viatge organitzat, el proper cop-. A la tarda sortim altre cop a passejar, torna a estar ennuvolat però surt el sol un moment just per complir els desitjos d'en Sergio. Quan es posa a ploure som en un restaurant de les ciutats i dues valencianes d'Esquerra Unida, la Reyes i la Isaura, acaben compartint sopar, festa i conversa fins a altes hores de la matinada. Òbviament elles si que són partidàries de l'experiment socialista i malgrat tots els meus arguments -recollits dels propis cubans- elles estan absolutament convençudes que la Revolució val la pena. Bé, hi ha opinions per tot.

Avui hem arribat a Santa Clara. Demà tornem a la Habana. Això s'acaba. Ja no tornaré a escriure. Ens veiem a la tornada, el 18. Petons i records a tots.

Comentaris

aina ha dit…
Jo vull veure aquestes fotos!

així que ja torneu? jo demà marxo al País Basc al barnetegui, així que ens veiem quan torni, a finals d'agost... tinc coses per explicar-te!

Records,

Aina
Anònim ha dit…
Ostres Joan. Quina enveja de viatge. Realment pel que expliques deu ser una illa de contrastos i de forts impactes. Espero que us ho estigueu passant bé i porta fotos eh! (i alguna postal també estaria bé.

Un petó.

Toni R.
Maria Carme Maltas ha dit…
Quina llàstima, ara que podria seguir el teu viatge per a Cuba, perquè pel Camí de Santiago això de trobar internet era complicat i a més amés estàvem tan cansats que noteniem esma de buscar-ho... A veure que us sembla Sta.Clara. Entenc que serà el "remate" final de tota aquesta visita que pel que he llegit avuiha estat molt profitosa a tots nivells... El mausoleo del Che no és el del Lenin a Moscú, però, vaja...
Ramon B. ha dit…
Això de viatjar amb fotògraf és tot un luxe... fins ara!

Entrades populars