De zero a cent

Hi ha setmanes, en la meva actual situació personal, en les quals intento no tenir pràcticament cap cita, almenys durant els dies feiners, més enllà de la pròpia feina. Per exemple la setmana passada. Vaig dinar i sopar cada dia sol a casa meva. Perquè em venia de gust (i també perquè havia d'estudiar; llàstima que em vaig equivocar de dia de l'examen). Però també hi ha setmanes en què em trobo amb moltes persones, perquè m'he dit: "A partir de tal dia quedaràs amb tots aquells amb qui has anat pensant". I de fet des de divendres he començat la "ronda de contactes" amb el meu entorn, una espècie de roda que vaig fent i resseguint cada cert període de temps. Divendres vespre amb l'exgrup de la JOC a Can Lluís. Dissabte amb en Francesc -després venen afegits- a l'Arcimboldo. Diumenge amb l'amic Carles Muñiz, que és capellà a Capellades (Anoia) a el Fanalet. Avui dilluns, per casualitat, amb ma germana i en Jordi Rovira, tornat fa poques hores del Perú a casa -i el migdia amb l'Aina a Can Margarit-. Demà tinc concertats esmorzar, dinar i sopar, dimecres sopar, dijous sopar i divendres dinar.

Collons! Em sembla que n'he programat massa, de cites. Acabaré gastant un ou de calers i amb el cap com un timbal, amb ganes d'estarrejar-me al sofà de casa. Però bé, tant hi fa. No he quedat amb tota aquesta gent perquè sí, sinó perquè a tots ells tinc coses a explicar-los. I, el més important, tinc ganes d'escoltar-los, que m'expliquin com els va, o cap on van, o amb qui van. Perquè moltes vegades això és el que dóna sentit a les nostres vides: anar compartint el dia a dia amb els que tenim és aprop, sigui físicament o per amistat. Comentant la jugada, consolant-nos els uns als altres, imaginant grans projectes i iniciatives. M'agrada. Ells -vosaltres, que sou els quatre q em llegiu- sou un dels motius per seguir caminant. Gràcies per tot.