El túnel del temps

Vaig posar el carnet -format targeta de crèdit- a l'aparell que et registra a l'entrada de la porta 97 i vaig pujar per les escales de ciment fins a la boca 354, sentint ja la cridòria de la gent davant meu. Vaig sortir i em vaig trobar la catifa verda davant meu, il·luminada magistralment, com si estigués dins un vídeojoc. Els vaig buscar perquè arribava cinc minuts tard, tot i que m'hi havia plantat només amb una hora i deu minuts agafant tren, metro i les meves cames. Seien a l'esquerra de la boca, però òbviament per la última cosa que estaven era per si jo arribava o no. Estaven embadalits, amb els ulls fixes al camp, concentrats com enmig d'un important examen. Amb prou feines em van saludar, però ho entens. Per a tu allò és un joc per desestressar-te, una distracció, una manera de recordar la teva infantesa... però per a ells això és important, és vida, en alguns casos patològics "la vida". El que passi durant els noranta minuts que dura el partit decidirà si en tornar a casa caldrà sopar o no -cosa que jo mai no faria, per cert-. Quan insulten a el porter de l'altre equip -que n'hi havia per matar-lo, és cert- ho fan amb autèntica violència: "Rebenta-li el cap", "Destrossa-li la cara". Quan animen el seu equip ho fan amb força, clar que sí. I quan la bala entra dins el forat rectangular arriben a un autèntic orgasme col·lectiu.

No em vaig arribar a aixecar quan el Barça va marcar els seus dos gols -més que res perquè feia deu anys que no en celebrava cap i hauria estat una mica incoherent, no?- però la veritat és que m'ho vaig passar molt bé ahir dimecres fent una cosa tan senzilla com veure un partit de futbol en un estadi impressionant ple de milers de culers a qui els semblava anar la vida amb el resultat del partit. Tan bé com quan hi anava de ben petit, en la meva època culer, amb l'Oriol, el meu cosí, i mon pare o ma germana. Ja quasi no me'n recordava...