I què passa si no hi ha un guanyador clar?
Voldria parlar de la bonica anada a Vic de divendres -passada per aigua-, de les meravellosos Princeses que vaig veure ahir al Mataró Parc, del sopar grec de dissabte acomiadant a en Joan Baron... però només tinc temps per reflexionar sobre una cosa. "Allá vamos".
Eleccions a Alemanya. Els dos grans partits empaten. La CDU té un pèl més de percentatge de vot -no sé si vots reals- que l'SPD. Però tindran un nombre d'escons semblants i cap dels dos -amb els liberals o els Verds- arriben a formar majoria absoluta. I hauran de: a) fer un govern de coalició entre els dos grans partits b) aconseguir que o els Verds sumin amb la CDU i els liberals o que els liberals sumin a l'SPD i els liberals. Ja està, tampoc és tan complicat, no? Una mica com a Catalunya el tripartit. O ERC donava el governa CiU o s'ajuntaven els tres partits d'esquerres per formar govern. Molt bé. Doncs resulta que els resultats no han agradat. No han agradat al director de La Vanguardia que diu que no hi ha un mandat clar dels electors al seu bitllet de la pàgina 2, no ha agradat als mitjans en general que diuen que això és una gran crisi, no ha agradat a la Comissió Europea que diu que s'ha de fer un govern tan ràpid com es pugui. Ja ho entenc home, però tan estrany és que s'hagin de fer pactes per governar? Tan dolent és? Potser serveix perquè els governs siguin més representatius, no? Per integrar més, no? El que volia dir, però, és que em sembla que hi ha aquesta tendència una mica obsessiva a voler les coses clares, molt clares, i molt ràpides. Una mica... o guanya un o guanya l'altre. No hi pot haver empat. O m'estimo aquell o l'odio. O sóc un independentista empedreït o vull la sacrosanta unitat d'Espanya. No passa res, no, perquè hi hagi matisos amb les coses?
Eleccions a Alemanya. Els dos grans partits empaten. La CDU té un pèl més de percentatge de vot -no sé si vots reals- que l'SPD. Però tindran un nombre d'escons semblants i cap dels dos -amb els liberals o els Verds- arriben a formar majoria absoluta. I hauran de: a) fer un govern de coalició entre els dos grans partits b) aconseguir que o els Verds sumin amb la CDU i els liberals o que els liberals sumin a l'SPD i els liberals. Ja està, tampoc és tan complicat, no? Una mica com a Catalunya el tripartit. O ERC donava el governa CiU o s'ajuntaven els tres partits d'esquerres per formar govern. Molt bé. Doncs resulta que els resultats no han agradat. No han agradat al director de La Vanguardia que diu que no hi ha un mandat clar dels electors al seu bitllet de la pàgina 2, no ha agradat als mitjans en general que diuen que això és una gran crisi, no ha agradat a la Comissió Europea que diu que s'ha de fer un govern tan ràpid com es pugui. Ja ho entenc home, però tan estrany és que s'hagin de fer pactes per governar? Tan dolent és? Potser serveix perquè els governs siguin més representatius, no? Per integrar més, no? El que volia dir, però, és que em sembla que hi ha aquesta tendència una mica obsessiva a voler les coses clares, molt clares, i molt ràpides. Una mica... o guanya un o guanya l'altre. No hi pot haver empat. O m'estimo aquell o l'odio. O sóc un independentista empedreït o vull la sacrosanta unitat d'Espanya. No passa res, no, perquè hi hagi matisos amb les coses?
Comentaris
responent a la teva pregunta: si no hi ha un guanyador clar tots s'hauran d'arremangar, deixar-se d'òsties i pactar per fer govern. Sort que els alemanys fa més temps que tenen democràcia i saben el que és la política de pactes.
Fins aviat!
De tota manera, advertir dels riscos (i parlo una mica amb el cul apretat, Xavi), crec que és molt més honest que amagar-los. Jo què sé. El No a la CE, ja ho veus, una merda (especialment per als qui han dit que no). I que pugés Le Pen, per exemple, en fi, crec que tampoc s'hauria de minimitzar, no? Justament amagar el cap sota l'ala va donar ales a Hitler...