Límits

Avui faré el que no acostumo a fer que és escriure per mi. Sabent que algú em llegirà, però escrivint per mi, en el fons. Potser hauria de fer-ho més. Sense publicar-ho al bloc ni a enlloc. Bé, ja ho veurem.

Estava pensant que el problema és nostre (meu). Volem fer una feina que ens satisfaci, que ens permeti canalitzar inquietuds, participar de la vida del comú, fins i tot aportar alguna cosa als altres. Volem que la nostra parella ens estimi, que estigui a gust amb nosaltres, i el mateix amb els amics, la família... Volem tenir un plan per cada dissabte al vespre, estar al dia de totes les pel·lícules guais que fan, anar al teatre, tenir concerts a l'agenda... No perdre el contacte amb les persones que ens estimem. Aconseguir que anar a comprar cada divendres sigui un divertimento. Que no ens cansin els dinars familiars, que sapiguem trobar noves converses i noves companyies. Tenir ganes d'anar de viatge, de passar-s'ho bé, d'emborratxar-se i viure així nits memorables. Saber quina paraula pronunciar a cada moment. Ser divertit, simpàtic, chic, agradable, charmant, inquiet... tots els adjectius que us pogueu imaginar...

I llavors arriba el divendres a la tarda -potser més que dilluns al matí i tot- i te n'adones que estàs cansat, esgotat per intentar aconseguir tots aquests somnis, que no et trobes bé no saps ben bé perquè, que no tens ganes de parlar amb ningú i que tampoc no saps ben bé què fer amb el temps lliure. Benvingut a la vida real, que diu l'Eloi, suposo.