La fe és fràgil, que no dèbil*

Esprimatxada, menuda, vital, lúcida… sembla mentida que hi hagi tantes coses, tantes idees, sensacions i angúnies al cap d’algú. Així és Anna Punsoda, nascuda a Concabella, a la Segarra, ara fa 24 anys. L'Anna és llicenciada en periodisme per la Universitat Ramon Llull i ara fa un màster en Clàssiques a la Universitat de Barcelona després d'haver-hi cursat filosofia. Té en l'Ateneu barcelonès el seu refugi vital. Indret de converses, lectures, escriptures... de Vida amb majúscules. És aquí on conversem, també. On fa l'esforç d'explicar-se en veu alta, ella que està acostumada a expressar-se amb les paraules que flueixen del seu cap fins el teclat de l'ordinador. De despullar-se, gairebé, de forma sorprenentment espontània però d’una manera que impacta l’entrevistador.

L'Anna vol ser escriptora. És la seva vocació. No escriure per fer-se famosa ni passar-se els Sant Jordi signant, sinó per comunicar-se amb els altres, per arribar als altres mitjançant l'escriptura. I l'Anna és creient. Creient, aclareix de seguida, però no interessada en la dimensió eclesials; l'aspecte comunitari de la fe no l’entusiasma. No és que no li interessi –aclareix- sinó que no s’hi acaba de sentir a gust. "Quan havia de fer la confirmació recordo que estava en un grup i ja veia que no m'hi sentia bé", recorda. Ella sempre ha volgut viure la fe al marge, personalment. No ho acaba de viure bé, però si pot viure la fe des d'ella mateixa és que té instruments suficients com per fer-ho: "Parlo molt amb Déu, li explico moltes coses". És crítica amb com la majoria dels que es diuen cristians viuen la fe i ho expressa amb una duresa inusual en una persona jove: "Conec molta gent que va a missa, però de cristians molt pocs", afirma amb contundència. Una contundència, però, que es pot permetre perquè la seva vivència de fe, malgrat el que digui ella, és profunda. Té punts de dubte, com tots els cristians, però aquell dubte necessari per seguir creient.

L'Evangeli, per a ella, és un far, un indret de certeses, de constants, on refugiar-se davant les angoixes diàries que a tots ens atemoreixen. "Creure em dóna força, sinó potser em tornaria boja. Dóna sentit al que faig", assegura. Una força que li permet intentar entendre tan al món com a ella mateixa i que anirà fluint en milers d’articles en el futur i qui sap si un llibre ben aviat.

* Publicat a Foc Nou de juliol-agost.