El silenci que parla*

Les paraules de Lourdes Flavià, Xile enllà, estan impregnades d’una forta impressió per l’experiència que han viscut els famosos 33 miners 700 metres sota terra durant 69 dies. Diu estar sorpresa de la magnanimitat, en el sentit de sobreabundància de vida i amor, que ha desprès tota aquesta vivència: “Els familiars dels miners s'han instal·lat en tendes de campanya, a l'entorn d'on es preparava el rescat i no se n'han mogut. Allà, al peu del canó, passant incomoditats, fred...”.

La Lourdes coneix bé la sensació del fred perquè el desert, tot i que des de fora només de veure’l en una foto ens fa venir una gran calorada, és una autèntic congelador quan es fa de nit. Ella hi viu, concretament al d’Atacama, en una casa de soledat i silenci a 2.500 metres sobre el nivell del mar. Resideix a la Murtra Santa María del Silencio, prop d’un petit oasi anomenat Chiu-Chiu, amb la serralada dels Andes de fons, d’on sobresurten els volcans Paniri, San Pedro i San Pablo. Un indret on la vida està absolutament lligada a les hores del dia, al pas del temps, a la natura. Per a ella i el grup del qual forma part, el de les laiques Claraeulàlies, és una manera de deixar anar tot allò superflu i centrar-se en la contemplació: “Creiem en la necessitat de crear espais per aturar-nos i contemplar la pròpia vida, l'existència, la Creació, la Realitat... si no ens aturem ens envaeix la hiperactivitat, els sorolls, les presses, i aleshores ens manca la serenitat i la lucidesa i fàcilment podem perdre el nord de la nostra vida”.

A la Lourdes és l’experiència de la gratuïtat, la sensació d’haver rebut un regal immens, el que l’impulsa a ser creient: “L'existència m'ha estat regalada, oferta, entregada. I aquesta existència està impregnada de sentit. Tot el que és important m'ha estat donat”, apunta. Per tant no és en el pla dels valors, les actituds, exactament, el que la distingeixen com a creient sinó aquesta dimensió divina de l’existència humana: “Si no fos creient, possiblement potser no viuria la vida com a do, com a regal immerescut”. Aquesta certesa si que diu que l’ajuda, però, a ser més humil.
Ser creient, per tant, és un plus, un valor afegit en la seva quotidianitat. Per exemple a l’hora d’entendre el que significa estimar: “L'amor cristià és la caritat expressada en allò d'estimar-nos els uns als altres com Déu ens estima. No s'estima amb les nostres limitades forces humanes, sinó que s'estima amb la força de l'Esperit Sant”. Viure al desert, a la intempèrie, és, en aquest sentit, una condició sine qua non perquè l'Esperit Sant pugui actuar en ella. “La recerca de seguretats -tot i que sigui una recerca inconscient-, l’atracció a coses o persones o llocs o projectes... és com una gran teulada que impedeix que la pluja de l'Esperit Sant m'empapi”, assenyala. El desert, per tant, no és per ella un lloc inhòspit, desangelat, per molt preciós que pugui per a plena llum del dia. És una manera de connectar-se amb el seu fons més profund. Tot i això assegura estar tan sols en camí i... “que la vida és un camí per anar-nos desprenent”. Déu n’hi do...

* Publicat al Foc Nou del mes de novembre.