Per saber el pa que s’hi donava...*

Els joves, quan ens parlen de pa negre, potser ens ve al cap alguna escena d’un camp de concentració nazi on els presoners menjaven aquesta mena de pa. Gairebé no sabem que a la postguerra, a casa nostra, també se’n va menjar, de pa de segona. El fet és que la construcció de la nostra memòria i la nostra identitat l’hem fet en base dels mitjans de comunicació de masses: sabem allò que hem vist al cine o a la televisió, a banda de tot el substrat oral i editorial que puguem tenir. En aquest sentit, més necessari que mai que hi hagi pel·lícules com Pa negre, que ens ajudin a recuperar el que hem estat, perquè no podem entrendre el país tal com és ara si no n’assumim el nostre passat. I també perquè films com aquests ens permeten entendre que les històries no són de bons i dolents, de gent que fa coses bones i dolentes, sinó que a vegades les coses s’emboliquen d’una manera realment dramàtica de manera que acaben pagant justos per pecadors. Estrenada el passat 15 d’octubre, la pel·lícula ve a resoldre un dèficit endèmic de la cultura catalana, que ha impedit que els catalans puguem anar a veure cinema en la nostra llengua, fet a casa i, sobretot, de qualitat.

Pa negre (108’, Espanya, 2010), a partir del llibre d’Emili Teixidor. Direcció: Agustí Villaronga. Intèrprets: Francesc Colomer, Marina Comas, Nora Navas, Roger Casamajor... Web oficial: http://www.panegre.com/

* Publicat a Valors [web] del mes de novembre.