Decisions valentes
Una persona molt propera a mi se'n va a viure a l'estranger, concretament a París. Ho deixa pràcticament tot -feina, família, amics, interessos...- i canvia de domicili, de residència. Flas! De cop i volta... tot canvia.
Avui en dia no és res estrany, fer això, entre altres coses perquè segur que algú posaria en qüestió que París és l'estranger, per exemple. Però no em deixa de fer pensar en la fermesa de la decisió de qui és capaç de renunciar a moltes de les coses que segurament li importen molt per no renunciar a allò que considera essencial: la persona a qui s'estima. Val la pena deixar-ho tot, un temps, només per la persona a qui s'estima? La resposta només la sap cadascú en funció de la seva personalitat, la seva trajectòria, les seves inquietuds... i segurament no és mai la mateixa; s'incardina a les circumstàncies del moment."Val la pena" és en aquest realment la millor expressió possible: deixar-ho tot, desprendre's de tot, és dolorós, és difícil, potser angoixant.
Em llegeixo i escrivint i penso que d'alguna manera parlo per parlar, perquè en realitat no ho sé, no ho he fet mai això de marxar a un altre lloc -màxim temps vivint en una ciutat que no sigui Mataró de forma continuada vint dies, a Mostar, Bòsnia-. Crec que ho puc intuir, parcialment, però també tinc la sensació que fins que no ho faci, fins que no em trobi un dilluns de novembre a les 9 del matí en una ciutat inhòspita i desconeguda per a mi, no podré copsar-ho del tot. No ho sé, de fet, si en seré capaç mai. M'he mogut molt, sortosament, he vist molt de món, però per mi casa meva -i quan dic casa meva gairebé penso més en Mataró que en un pis en concret- és un punt de referència total. Em dóna seguretat, confiança, tranquil·litat. I sobretot sentir-me al costat d'aquest mar tan blau, que ens remulla les puntes dels dits i ens apaga els incendis interns quan cal...
En fi, Marina, no sé mai si seré capaç de fer el que fas tu ara. M'agradaria pensar que si. De moment, et felicito amb entusiasme per la teva determinació. Prendre decisions, assumir compromisos i reptes sempre és bo, entre altres coses perquè si no ho fas... en realitat també n'estàs prenent: la inacció és també una forma d'acció. Que tinguis molta sort, de veritat. Només tinc tres consells: Beu Orangina, menja pain chocolat i llegeix-te Le Monde. Són les tres coses que m'agraden més de França. Gaudeix-ne!
Avui en dia no és res estrany, fer això, entre altres coses perquè segur que algú posaria en qüestió que París és l'estranger, per exemple. Però no em deixa de fer pensar en la fermesa de la decisió de qui és capaç de renunciar a moltes de les coses que segurament li importen molt per no renunciar a allò que considera essencial: la persona a qui s'estima. Val la pena deixar-ho tot, un temps, només per la persona a qui s'estima? La resposta només la sap cadascú en funció de la seva personalitat, la seva trajectòria, les seves inquietuds... i segurament no és mai la mateixa; s'incardina a les circumstàncies del moment."Val la pena" és en aquest realment la millor expressió possible: deixar-ho tot, desprendre's de tot, és dolorós, és difícil, potser angoixant.
Em llegeixo i escrivint i penso que d'alguna manera parlo per parlar, perquè en realitat no ho sé, no ho he fet mai això de marxar a un altre lloc -màxim temps vivint en una ciutat que no sigui Mataró de forma continuada vint dies, a Mostar, Bòsnia-. Crec que ho puc intuir, parcialment, però també tinc la sensació que fins que no ho faci, fins que no em trobi un dilluns de novembre a les 9 del matí en una ciutat inhòspita i desconeguda per a mi, no podré copsar-ho del tot. No ho sé, de fet, si en seré capaç mai. M'he mogut molt, sortosament, he vist molt de món, però per mi casa meva -i quan dic casa meva gairebé penso més en Mataró que en un pis en concret- és un punt de referència total. Em dóna seguretat, confiança, tranquil·litat. I sobretot sentir-me al costat d'aquest mar tan blau, que ens remulla les puntes dels dits i ens apaga els incendis interns quan cal...
En fi, Marina, no sé mai si seré capaç de fer el que fas tu ara. M'agradaria pensar que si. De moment, et felicito amb entusiasme per la teva determinació. Prendre decisions, assumir compromisos i reptes sempre és bo, entre altres coses perquè si no ho fas... en realitat també n'estàs prenent: la inacció és també una forma d'acció. Que tinguis molta sort, de veritat. Només tinc tres consells: Beu Orangina, menja pain chocolat i llegeix-te Le Monde. Són les tres coses que m'agraden més de França. Gaudeix-ne!
Comentaris