El compromís ferm de l’home senzill*
Fèlix Feliu és un home discret, treballador, honrat. Compromès. Un home pel qual la jubilació no ha significat cap canvi important a la seva vida. Amb quatre fills i nou néts, en Fèlix, als seus 81 anys, és un rebel amb causa. Des que va entrar en aquesta dècada, en comptes de tornar-se més moderat, més tranquil, detecta que s’ha tornat més crític, més exigent, més radical. I més emotiu. Ell, que és un lluitador incansable, veu que el temps comença a acabar-se-li i creu que no ha fet tot el que hauria volgut fer. I no serà perquè no hagi fet coses, més aviat al contrari, però aquest mataroní de socarrel és d’aquells que quan més fa, més voldria fer. Per a recollir-ho, amb motiu dels seus vuitanta anys, es va editar el volum Fèlix Feliu i Quintana. Vivències personals, familiars, socials i professionals al llarg de 80 anys, recollides pel periodista i escriptor mataroní Manuel Cusachs. “No m’importa la mort, em preocupa no tenir més temps per estar en aquest món i poder fer coses per millorar-lo... un món que malgrat tot és fantàstic per viure...”, explica pràcticament compungit. Tot això al marge de la seva vessant professional, una corredoria d’assegurances a la qual ha dedicat mitja vida i on segueix acudint cada matí, puntual.
“Jo de petit era un noi tímid, apocat, no massa llest. Provenia de dues tradicions familiar diferents: la de la meva mare era molt pessimista, havia patit molt durament la guerra, però en canvi la del meu pare era optimista”, rememora. Aquest, precisament, va morir als 26 anys, de manera que en Fèlix no el va conèixer. Potser per això, per poder acomplir el llegat optimista, creatiu, que va rebre del seu pare, durant tota la seva vida en Fèlix ha estat actiu a mil i un indrets, però especialment com a president de Càritas Interparroquial de Mataró, l’agrupació de les Càritas de les diferents parròquies locals de la capital del Maresme que ell mateix va contribuir a aixecar durant la dècada dels seixanta. Aquesta institució, que en realitat ha dirigit en tres moments diferents, ha arribat a ser tan musculada i generadora de tantes altres entitats i serveis que els propis responsables de Barcelona feien broma en el sentit que a Catalunya hi havia set Càritas Diocesana... més Càritas Interparroquial de Mataró. En relació a això, per cert, celebra la bona imatge que aquesta entitat diocesana té entre el conjunt de la societat però encara troba que, de l’Església, sovint en sobresurten aquells aspectes que ell considera menys evangèlics i en canvi se n’amaguen aquells que mostren el compromís amb els més febles.
En Fèlix, cristià de sòlides conviccions, es reconeix com un no expert en teologia, però es mostra disposat a acceptar el que els doctorats en la matèria diguin encara que costi d’entendre’ls. “Sóc molt poca cosa, amb la fe. No m’he encaparrat mai massa amb els misteris. Per mi l’essencial és el missatge de Jesús, que és estimar. Amb les Benaurances i amb el seu missatge... ja faig”, assegura. En Fèlix creu que els cristians, de fet, si per alguna cosa s’ha de notar que ho són és per això, per l’exigència, pel compromís: “Jo tinc amics no cristians que són fantàstics, però si som cristians hem de rendir més”. Alhora, però, es reconeix incomplet per assumir la profunditat que el missatge cristià requereix. Qualsevol dels que el coneguin, però, diran d’ell sens dubte que la radicalitat en aplicar els preceptes evangèlics és digna de la més absoluta de les admiracions.
Comentaris