divendres, de desembre 14, 2012

Estimar els altres és estimar Déu*

Des del dia que va sortir al programa El Convidat, de TV3, no podem dir que sigui una cristiana anònima, a Catalunya, l’únic requisit per aparèixer en aquesta secció. “No pensava mai que tingués tant ressò, això de sortir a un programa com el de l’Albert Om”, em comenta per telèfon des de Pamplona, on ha anat a fer una conferència. A més, anteriorment a aquesta aparició a televisió, el seu nom havia tingut cert ressò com a autora de Alexia, experiencia de amor y dolor vivida por una adolescente, la primera biografia de Alexia González-Barros, el llibre que va inspirar a Javier Fesser la seva pel·lícula Camino.

Però la meva coneixença amb ella no va tenir res a veure amb cap d’aquests episodis, de manera que penso que Viqui Molins cap perfectament dins del concepte A la intempèrie. A més, les vegades que, per motius professionals, he compartit amb ella uns instants al pis on viu del carrer de la Cera, al Raval barceloní, he pensat que aquesta religiosa teresiana, nascuda a la Bonanova ara fa 76 anys, és una persona que la gent mereix conèixer. Per haver fet aquell quart vot –viure i morir al costat dels pobres- renunciant a una vida de comoditats, venint d’on venia, posant en pràctica així l’autèntica simpatia. Per la seva desimboltura i naturalitat a l’hora de parlar de coses profundes. I per la seva bonhomia i generositat.

Aquest acollidor i menut pis on viu amb tres altres companyes de l’ordre, és el seu centre d’operacions. Des d’allà desplega una activitat incessant, exterior i interior, sempre en el camp de l’exclusió social. A l’ordinador hi edita, amb una habilitat sorprenent per la seva edat, els vídeos enregistrats als alumnes del curs de teatre de l’Obra Social de Santa Lluïsa de Marillac, amb vocació de fer-los passar una bona estona. No és que hi passi gaire estona, al pis, durant el dia, però quan hi és respon correus electrònics, llegeix, escriu textos o comparteix la pregària a la petita capella habilitada a tal efecte.

D’entre les coses que fa a fora, tot i estar jubilada, en destaca les visites setmanals a presos de Quatre Camins –sota la norma “escolta i no preguntis”-, du a terme el citat taller de teatre al centre de dia per a exclosos socials de la Barceloneta o les trobades amb els inquilins del pis d’acollida de toxicòmans Itaca. “M’agrada estar al costat del que ho necessiti i que jo pugui atendre, escoltar, mirar, estimar, sense cap mena de magisteri o superioritat, sinó des de la meva impotència compartida amb ell”, assegura.

Si no fos creient creu, sense massa por d’errar, que el seu dia a dia seria semblant: centrat en la persona i especialment en la més desafavorida. Però, per altra banda, no pot separar la idea de creure en Déu de la d’estimar els altres: “No puc separar l’amor de Déu de l’amor a la persona. No sabria com estimar als altres, sense estimar Déu, ni com estimar Déu sense estimar els altres”. Per a ella són dues coses totalment relligades. “El que feu a un d’aquests, m’ho feu a Mi”, s’explica tot citant l’Evangeli.

La dignitat, l’humanisme, la profunda religiositat, elements sempre presents en les seves paraules i oracions. Anar-la a veure és una injecció de vitamines; el cor pateix una petita transformació a cada encontre. Fa pensar que, especialment pels creients, la capacitat d'estimar i ser generós amb els altres és insaciable, infinita. Viqui Molins és un potent testimoni de fe enmig del nostre món trasbalsat i convuls.  

* Publicat a Foc Nou del mes de desembre.