dissabte, de juliol 13, 2013

El Petit de Ca l’Eril: la metamorfosi permanent*



Costa trobar un artista que s’ho passi tan bé dalt de l’escenari com El Petit de Ca l’Eril. Se sentia molt a gust, aquest divendres, al Parc de Can Muntanyà, dins del Poesia i + que promou la Fundació Palau i Fabre. De fet, podríem dir sense por a equivocar-nos que se’l veia pletòric. “Nosaltres estem de pebrots”, va etzibar en un determinat moment del concert.

Segurament no era aliè a aquest factor el fet que en aquesta gira del seu tercer disc Joan Pons es presenti amb una nova banda, de la qual se’l nota especialment cofoi. Una banda de set membres amb gran presència de vents que li fan aparèixer una vena negra, soul, que fins ara havia passat desapercebuda. Una textura que confereix a l’espectacle un to sorprenent pels que han anat seguint la seva trajectòria; l’ús de la veu gairebé com un instrument més acaba de certificar la bona forma musical d’aquest plenipotenciari del mon del so.

De fet, dalt l’escenari, a Pons i la seva colla se’ls notava com si tot just s’estiguessin coneixent i gaudissin del procés de l’enamorament musical. I, en realitat, el concert que va oferir El Petit de Ca l’Eril es va basar estrictament en el seu nou disc, La Figura del Buit –al fons de l’escenari, dos cercles juxtaposats que s’anaven encenent com si hi passés una muntanya russa recordaven el concepte en tot moment-.

Deixant-se anar cada cop més per la seva faceta de showman que és capaç d’enfotre-se’n de gairebé tot dalt de l’escenari, Pons va composar un concert molt arrodonit on -més enllà de problemes tècnics- es notava el desig d’oferir un espectacle singular, treballat; com si estigués naixent un nou fill i els seus pares l’ensenyessin cofois a tot el públic assistent, que vorejava els dos centenars de persones. I és que sí, en efecte, El Petit de Ca l’Eril ensenyava la seva darrera –segur que no serà la última- reinvenció; l’artista de Massoteres és una autèntica bèstia musical a l’hora d’anar-se metaformitzant. Aquella etiqueta del “folk-rock acústic amb tocs de psicodèlia” resulta ja clarament insuficient per classificar un personatge del tot fora de les convencions. Amb guitarra elèctrica, per cert, en comptes de l’habitual espanyola que lluïa fins ara.

Gran concert, doncs, per tancar el Poesia i + d’enguany: Joan Pons va sorprendre i meravellar els presents, la majoria dels quals semblaven no conèixer-lo a fons, i a ell només el van sorprendre les granotes o gripaus que, des de l’estany contigu a l’escenari, van tornar a donar una connotació màgica i misteriosa als concerts d’aquest cicle. Faria bé l’organització de procurar per la seva salut i assegurar que l’any que ve aquestes petites feres seguiran donant encant a un certamen i un indret que es mereixen un bon lloc en el podi de festivals singulars de Catalunya, sinó la primera plaça.

 * Article pel Diaridelamusica.com sobre el concert de El Petit de Ca l'Eril al Poesia i +.