divendres, de setembre 06, 2013

En el cap de... Artur Mas*

L’altre dia, a Menorca, navegàvem prop de la costa, amb una visió excel·lent de Fornells i la resta de pobles de l’entorn. Tot i que no em trobava pas a Catalunya sinó a les Illes Balears, i veient de lluny la gent que passejava, els pescadors tornant de feinejar i els cotxes passar, no podia evitar pensar en els meus compatriotes. L'escenar que descric era tranquil·la, relaxada, gairebé plàcida, com certament jo ho he estat aquest dies. Però jo no podia evitar imaginar-me com seran els temps que vindran just en recomençar el curs: molt convulsos, amb tota seguretat. Venim d’un curs que ho ha estat i molt però el Procés de Transició Nacional del qual jo parlo té un element diabòlic que farà que cada cop trontolli tot més fort. Ho sé i estic disposat a assumir-ho.

També és cert allò de què “un s’acostuma a tot”, també a aquesta excepcionalitat que vivim ara. De fet, en la mesura que una situació excepcional passa a ser un element del dia a dia, passa a ser ordinària. I de fet la història dels pobles no és res més que una corda els nusos de la qual són els fets excepcionals que determinen els períodes més o menys normals que arriben posteriorment.

Aquest any, per poc creïble que sigui i per malament que ho hagi passat en alguns moments, m’he acostumat a la immensa pressió política que pateixo com a president de la Generalitat. Políticament i personalment. L’esperit sacrificat, sortosament, me’l van a ensenyar a casa, de manera que sóc una persona soferta, sí. Això, en aquests moments, m’ajuda especialment.

No és cap secret que jo mai m’havia imaginat portant les regnes del país en una situació com aquesta –i sé que la gent tendeix a fer broma del meu passat catalanista, precisament; almenys em podré treure aquest espina-. Sempre dic que he evolucionat com ha evolucionat el conjunt del país. I això em tranquil·litza. Tampoc mai he enganyat ningú sobre aquest tema. El president Pujol és el president Pujol i el president Mas és una altra cosa.

Tampoc estranyarà a ningú si confesso que no em sento gaire còmode promovent una loteria pròpia, jo que sóc un aferrissat defensor de la cultura de l’esforç i el treball. Òbviament tampoc portant a terme un procés de retallades com el que hem hagut de fer, encara que hi ha qui pensa que nosaltres fins i tot en som entusiastes, d'aquest procés.

Però les circumstàncies de la vida sovint ens porten per camins que no havíem imaginat. Aquesta és segurament la lliçó que amb més intensitat estic aprenent aquests darrers temps; no sempre és possible definir un horitzó clar i fidedigne. Però -tinguem-ho clar- sí que és possible mantenir-se en una determinada manera de fer, en una manera de ser. I això és el que procuro.

Venen temps encara més difícils dels que hem viscut de l’Onze de Setembre ençà. I tocarà, ara si, prendre decisions molt comprometedores. Sé que el darrer president de la Generalitat que va transitar per una via no establerta en el context legal de l’època va acabar a la presó i amb l’autonomia limitada. Confio que imperarà el seny i no haurem d’arribar a aquests extrems, però tampoc ho puc assegurar. Espanya és un país important, fort, amb recursos, i no donarà el seu braç a tòrcer fàcilment. He pactat amb mi mateix mantenir el rumb, aguantar fort el timó. No el deixaré anar fins que no hagi complert allò a què em vaig comprometre. Si cal avançarem sense pressa, però confio que res ni ningú podrà aturar-nos.

* Article publicat a la revista Valors del mes de setembre en una nova secció titulada "En el cap de...".