dilluns, de setembre 16, 2013

Encara més preguntes sobre Romania



Després de passejar-nos uns quants dies per Romania, més que trobar respostes a les preguntes prèviament formulades sobre la història recent d'aquest país, ens en surten de noves, a banda de les que ja acumulàvem, que segueixen sense una contesta clara. Bàsicament les podríem resumir amb una de sola: com lliga aquest país que veiem ara, alegre, amable, amb certa esperança de futur, amb uns joves vestits a la última i armats amb Ipads sota el braç i que parlen un anglès molt millor que el meu... amb el país que vam conèixer a finals dels 80 per televisió arran de la (suposada) Revolució que va acabar amb la vida de Ceaucescu i la seva dona, un país de fam, surrealista, sense futur, abocat a la incertesa constant? 

I potser una altra, que redunda en aquesta primera: com es va poder aguantar aquesta monstruositat que arrassava pobles de Transilvània per concentrar-ne les poblacions hongareses als blocs de pisos de les noves ciutats, que impedia les mínims llibertats fonamentals als seus habitants i tenia la població literalment a la misèria, i que va ser capaç de derruir gairebé tres barris sencers de Bucarest per construir l'indescriptible Palau del Poble al final de la també sumptuosa avinguda de la Unió del Socialisme? I encara alguna altra més -ja veig que no compliré la promesa inicial de resumir-ho tot en una pregunta-: què feia el món mentre Ceaucescu destrossava el patrimoni històric del país i feia moviments de població que pocs anys després s'haurien considerat neteja ètnica? Quina cara posaven les nostres esquerres comunistes locals, quan veien que en nom del socialisme que ells predicaven -amb altres mètodes, evidentment- es cometien aquestes salvatjades? 

També -ara si que acabo, hem de seguir el viatge- sorgeixen dubtes de tipus psicològic, gairebé. Com es pot recuperar la confiança en els altres en un país en què 500.000 persones han espiat els seus veïns com a ajudants de la Securitate, la temuda policia política del règim? Com deu ser la vida del 15% de nens espies que es diu que hi havia arribat a haver dins aquest contingent? Com es pot recomençar la vida amb normalitat després d'aquest terrible malson? Deu ser precisament per això, per oblidar-lo amb més força? Després de pensar-hi uns dies, gairebé és l'única resposta que se m'acut a tot plegat: viu intensament el nou futur i oblidaràs ràpid el teu espantós passat.