dijous, de setembre 26, 2013

Xavi Casanovas: els impossibles passen*
















Xavi Casanovas, 30 anys, barceloní. Va néixer i créixer al barri d'Horta, va estudiar als jesuïtes de Sarrià, i des de fa 4 anys viu al Poblenou amb la seva dona. És defineix d’aquesta manera: “Matemàtic de formació, músic per devoció i lluitador d'un altre món possible de vocació”. Això darrer, però, ho matisa de seguida dient que té un tarannà realista, de manera que ningú esperi trobar-se un somiatruites.

En acabar la carrera va treballar a Intermón Oxfam com a tècnic en anàlisi de dades, va coordinar un pla estratègic d’obertura del Casal Loiola de Barcelona al conjunt de la ciutat i, des de fa 4 anys, treballa a Cristianisme i Justícia (CiJ), el centre d’estudis socials i teològics dels jesuïtes de Catalunya. Espais tots ells lligats a l’espiritualitat ignasiana, on en Xavi ha anat modulant els seu perfil inicial i assumint cada cop més una tasca de gestió, en la qual se sent còmode perquè diu que pot “incidir en el món que l’envolta”.

A banda de treballar de valent a CiJ, també col•labora com a voluntari a Apropem-nos, entitat del seu barri de residència actual que treballa en la integració de persones nouvingudes, on fa classes d'alfabetització. Cada estiu, des de fa 6 anys, organitza junt amb la seva dona un camp de treball a Almeria per donar a conèixer als joves la realitat de la immigració i la duresa del treball en els hivernacles. I encara troba temps per seguir tocant la trompeta, una cosa que l’apassiona, amb una banda de jazz clàssic (Jazzadlimitum) i una de música jamaicana (Root Diamoons) amb qui ha arribat a publicar un parell d'àlbums.

Què canviaria de la seva vida si no fos creient? “Això de la fe, del creure o no creure, és ben bé un misteri. No sabria dir massa bé perquè s'ha donat en mi i no ens altres companys meus de camí, o perquè en mi en major grau....”. En tot cas, aventura algunes hipòtesis. Per començar, els testimonis concrets de persones que ha anat trobant els darrers anys, “persones lluitadores pel bé comú, persones que respiren un no se què... i després resulta que són creients”. I després de pronunciar aquestes paraules, fixa la mirada en algú com Jaume Botey, amb qui ha compartit algunes trinxeres com els dos darrers Fòrum Socials Mundials a Dakar i a Tunísia. Però també amb altres persones com els responsables del voluntariat que va fer a Bellvitge o els missioners i laics que donen la seva vida al Txad, a l’Àfrica, on també ha fet un camp de treball.

Una segona hipòtesi és perquè diu que “el projecte utòpic de l'Evangeli enganxa. Jo, que com deia abans sóc força realista, sento una necessitat vital real de participar d'una història d'alliberament, atrapats com estem per les cadenes del consum, la indiferència, la imatge, l'individualisme, l'èxit...“. I la fe és el que el mou a participar d'aquells “espais de frontera trencadors, que poden aportar llum al nostre món”. Assenyala la recent creada Fundació Casa Dalmases, un projecte d'elaboració de cervesa artesanal per persones amb dificultat d'inserció al mercat laboral, a Cervera (La Segarra). “Això ara és utòpic, però per mi ser cristià no és creure que ‘tot és possible’, que em sembla una visió potser massa innocent, sinó que "l'impossible passa" i en tenim múltiples exemples....”, raona.

La darrera hipòtesi de la vivència de la fe d’en Xavi té a veure amb la necessitat que ell sent, en alguns moments, “d'aturar el món, de generar petits oasis, espais verds, on alimentar l'esperit”. “Són difícils de trobar i certament contraculturals en un món embogit i sorollós. I em costa, fer silenci i fer callar les veus interiors,... però és del tot necessari”, comenta amb convicció.

Dit tot això, a mode de resum, apunta que, probablement, si no fos creient, hauria claudicat, “pessimista i desesperançat”, abandonant la seva condició de ciutadà “per passar a ser tan sols consumidor d'un món que no ens ven més que fum”. Ser cristià, per a ell, és una forma de nodrir de sentit la seva existència, una intuïció, un desig de transitar cap a alguna cosa que bull dins seu.

* Article aparegut a la revista Foc Nou.