En el cap de... Baixar Al-Àssad*

Em donaven per amortitzat i al final m’hauran d’acabar donant la raó. I pactant amb mi, ara que veuen que no em poden derrocar. I tant, hahaha! Cony d’occidentals. Quins hipòcrites! Quina falsedat! Sort que ja me’ls coneixia a tots, de quan vaig ser a Londres ampliant els meus estudis de Medicina. Com m’han pogut considerar a mi el dolent de la pel·lícula, tenint en compte que al bàndol dels rebels hi ha Al-Qaeda i altres grups integristes islàmics, que els EUA diuen que són el dimoni?  On estan millor els jueus, els cristians i tots aquelles membres de religions minoritàries? A la meva zona o a les zones controlades pels rebels?
Res, ja se sap; les potències occidentals diuen A i al cap d’un lustre poden dir Z. Això si no les deixen en fals, com ha passat amb nosaltres. La veritat és que em vaig divertir molt veient com l’acció dels aliats occidentals es fa a miques: a Cameron, el Parlament li tomba la proposta d’intervenció, i quan finalment EUA i França semblen disposats a atacar-nos, els nostres amics russos aconsegueixen amb una argúcia diplomàtica desactivar l’amenaça. Brillant, Vladimir!
Jo he passat de ser un bon nen que podia haver obert el país a l’exterior, a ser pitjor que Saddam Hussein. Sé que molta gent al món deu pensar que sóc un monstre, per l’ús d’armes químiques i moltes altres coses. Però la guerra és la guerra, nois! Sí, admeto que a vegades tinc un punt de remordiment... però és que a vegades has d’utilitzar recursos que ni tu mateix hauries esperat...  
A més, tinc clar que deixaré el meu càrrec si això és el millor pel meu país. Sens cap mena de dubte.

* Article a la secció En el cap de... que publico des de fa dos mesos a la revista Valors, de la qual sóc codirector.