Barcelona-Mataró: 21 minuts

21 minuts. Només 21. És el que triga el trajecte entre Plaça Tetuan –un punt més o menys del centre de Barcelona- amb el Tecnocampus –un espai relativament allunyat del centre de Mataró però cridat a ser-ne l’espai de referència exterior-. Sí, facin la prova, si volen: entre que el bus deixa la plaça que entronca amb el Passeig de Sant Joan i que aterra a la primera parada de Mataró, al Rengle, només passen 21 minuts. Temps per a una trucada telefònica de durada mitjana, per a llegir encara no tot el diari en paper i per a reflexionar sobre el que venim de fer o farem en la propera estona, per exemple. No donen per massa més, 21 minuts.

Aquesta setmana que es compleixen 150 anys l’arribada del Barcelona-Mataró, anant i venint amb el bus de la companyia Casas, he donat voltes a la distància mental que separa la nostra ciutat de la capital catalana. Que segueix sent gran, massa gran.

Aquest és un tema gastat, en àmbit local, recurrent, sí, però és que 34 anys després de la represa democràtica als ajuntaments no ha estat resolt. I que és molt rellevant, per a nosaltres, encara que algú no ho pugui considerar així: la no assumpció d’aquesta proximitat real –i les possibilitats que obre- impedeix que Mataró acabi d’aixecar el cap en el conjunt del mapa de ciutats del país.

A dia d’avui, seguim sense tenir ben resolta aquesta tensió: identificar-se com a mataroní és gairebé un antònim de vincular-se a Barcelona, quan la distància actual de les comunicacions permeten defensar perfectament el contrari; som de Barcelona perquè som de Mataró. Podem ser de Mataró i vincular-nos alhora a la ciutat comtal. Gairebé en el mateix moment.

Durant anys, com a ciutat, ens hem desgastat excessivament amb aquests debats. A finals dels 90, l’exalcalde Manel Mas deia que Mataró aniria bé perquè estava a prop de Barcelona i provocava la hilaritat del Partit del Mataró Centre, el partit invisible que vetlla per les essències de la ciutat. Mentrestant, CiU apostava més per convertir Mataró en la capital del Maresme, en una ciutat de comarques, com una Granollers o una Vic mediterrània, refractària encara al discurs metropolità (Un plantejament, dit sigui de pas, que està a les antípodes del que practica Joan Mora, el qual presenta sovint la capital del Maresme com la porta de la Gran Barcelona). Ens hem donat molts cops de puny els uns als altres per arribar enlloc. I hem oblidat la realitat.

I la realitat s’imposa. Quan em pregunten on treballo, dubto. Instantàniament dic que a Mataró, perquè és on tenim la seu de Clack, a l’espai cultural El Públic. Però després penso: a veure, si passo 4 dels 5 dies feiners, alguna setmana, fent coses diverses a Barcelona, té sentit afirmar que treballo a Mataró? I al revés: si una altra setmana, per coincidències de dates, desenvolupo bàsicament la meva tasca per a entitats, institucions o empreses que són a Barcelona o a altres ciutats del país, té sentit dir que estic treballant a Mataró? És un debat absurd: treballo a Mataró i a Barcelona, indistintament. I simultàniament. I més que ho farem encara.

I tot això perquè crec que és important: doncs perquè penso que la no solució d’aquest conflicte impedeix que aprofitem totes les possibilitats de la nostra situació geogràfica, ideal per mantenir la nostra singularitat però també per aprofitar-nos de la proximitat amb la gran ciutat. I impedeix també que gent valuosa que no és de tota la vida de Mataró i que es mou en l’òrbita barcelonina, no participi de la comunitat d’acollida -la percep de comarques, endogàmica, antiga-. En el revers, probablement, tenim gent de Mataró que no ensenya allò que fa més enllà de la Riera d’Argentona per pur complex, que es reclou en l’àmbit local perquè creu que no cal anar més enllà, sent de Mataró. Necessitem que “els de fora” sumin a casa nostra i que els “de casa” es moguin cap enfora.

L’altre dia, davant una periodista de Barcelona, la Sílvia Cobo, dèiem amb l'Eloi Aymerich, company meu d'aventures a Clack: “El primer que diem sempre quan anem a un lloc és que som de Mataró”. “I la segona cosa és que Mataró és un tros de Barcelona, de la gran Barcelona”, vaig afegir jo. És amb aquesta naturalitat que crec que s’ha de plantejar la relació entre la nostra ciutat i la capital catalana; hi tenim molt a guanyar.

Ah, i no crec que això sigui un fenomen estrictament mataroní. O si?

Comentaris

Entrades populars