dilluns, de novembre 25, 2013

Un pacte per la Complexitat des de la Perplexitat


















El passat octubre, a l'excel·lent entrevista que la Maria Coll feia a la revista Valors en el marc d'un monogràfic dedicat a les institucions públiques, Daniel Innenarity deia: "En aquest moment proposaria a tothom un exercici de sinceritat. El món se’ns ha convertit en una cosa tremendament complexa. Ens hem d’enfrontar a situacions que fins ara havien estat inèdites. I no sabem què hem de fer. I quan abans reconeguem aquesta situació d’anormalitat, abans començarem a posar en marxa els mecanismes de debat per trobar les mesures més correctes que cal adoptar. Crec que abans que res cal fer aquesta prèvia, perquè penso que ni l’anomenada classe política ni la ciutadania, en aquests moments, som massa sincers". Vaig pensar que era brutal, fantàstic: algú que ha estat assenyalat com un dels principals 25 pensadors de món per Le Nouvel Observateur, abans de dictar cap sentència i quedar-se tranquil, de proposar un titular enlluernador que els periodistes comprarem només de sentir-lo... fa aquest exercici de modèstia i sinceritat.

Aquesta reflexió va ressonar al meu cap segurament perquè en Ramon Radó, "germà de sang meu" i grandíssim periodista -també promotor de la modèstia quotidiana-, m'apuntava en una conversa de cafè: "T'imagines que fóssim capaços de fer un pacte per la complexitat, un pacte per una cosa tan aliena als debats actuals com la complexitat?". Una idea semblant a la d'Innerarity: reconeguem que el món és complex, que ens costa fins i tot situar-nos en les coses que passen -ja no dic entendre-les!- i a partir d'aquí intentem fer un reset i recomençar de bell nou.

Finalment, ara fa un parell de setmanes el director de El Periódico, Enric Hernàndez, feia una tercera punció en el meu cap respecte la qüestió, admetent que la complexitat havia passat de moda i que ara el que es porta és la simplicitat. I aconsellava: "Desconfiïn dels qui els prometin solucions infal·libles per als problemes més intricats. O no han identificat bé el problema, o no han contrastat la solució. Recelin dels qui, incapaços d'apartar o esquivar els obstacles del camí, els condueixin per dreceres que mai havien transitat, i que en temps no tan llunyans fins i tot els havien desaconsellat. Exigeixin al guia que els mostri els mapes o les cartes de navegació. Tal com tenen dret a decidir, també el tenen a conèixer. Fugin dels falsos axiomes, de les preguntes amb trampa i de les respostes monosil·làbiques. Davant proposicions disjuntives, vindiquin la conjunció adversativa".

Doncs tan fàcil i tan difícil com això. Des de la perplexitat, des de la dificultat per entendre aquest món global -pot ser és per això, que ens costa tan d'entendre, perquè per primer cop és global-, admetem la complexitat de tot plegat i comencem a plantejar-nos les preguntes de nou. Després, si en som capaços, ja anirem a cercar les respostes.