dissabte, de novembre 15, 2014

'En el cap de...' Maixabel Lasa*

Les víctimes del terrorisme som víctimes en molts sentits. Òbviament, abans que res, de l’atemptat que han patit els nostres familiars i que, com en el meu cas, han fet que ja no pugui gaudir del meu marit, en Juan Mari. Això, està clar, simplement et destrossa la vida. Per sempre.

Però és que la nostra condició de víctimes no s’acaba aquí. Ens convertim, vulguem o no, en un element de la discussió política i això fa que alguns de nosaltres acabem optant per sublimar el nostre dolor en una tasca pública que pugui ajudar a reparar el mal que se’ns ha fet. Aquest és el meu cas: vaig ser directora de l’oficina d’atenció a les víctimes del terrorisme del govern basc.

Encara hi ha més: som víctimes en el sentit que perdem la nostra llibertat, la possibilitat de construir el nostre projecte de vida autònom... per a escenificar el paper de “víctimes del terrorisme”. I és molt ingrat, us ho asseguro.

Ara, un cop començat a admetre tot això, que ja és dir, cal decidir si volem intentar construir alguna cosa de positiu enmig de tot plegat o si, simplement no ens hi veiem en cor. Jo he intentat fer això primer però sé per experiència que aquesta viviència és duríssima i, per tant, me’n guardaré prou de fer el més mínim retret a altres víctimes que potser no s’hi han vist en cor.

Estic contenta perquè al País Basc sembla que estem fent passos per a una veritable reconciliació. Jo mateixa fa tres anys em vaig reunir amb un dels que van matar el meu marit. Aquest és el millor regal que podem fer, penso, a en Juan Mari. Descansi en pau.

* Article aparegut a la revista Valors del mes de novembre de 2014.