'En el cap de...' Albert Om*

Mai agrairé prou l’honor que m’han brindat tots els convidats que m’han acollit a casa seva, durant aquestes cinc temporades de El Convidat. L’esforç que suposa, per part dels que m’han acollit a casa seva, ensenyar-se de tan a prop, tenint en compte que el zomm de les càmeres pot arribar a ensenyar coses que a simple vista no es veuen i que a vegades es poden voler no ensenyar... és d’agrair, francament.

Cada cop tinc més que clar que quan els meus convidats acceptaven la invitació de despullar-se metàforicament i de fer-ho a casa seva, al seu entorn, amb les seves famílies... prenien un gran compromís amb mi. Jo no els podia prometre què sortiria d’aquells encontres, perquè tot té un punt d’atzar... Però ells deixaven fer. Això té molt de valor. En alguns casos en què la cosa va sortir de mare, com en el cas d’en Gerard Quintana, realment em va saber molt de greu.

A casa seva, ningú enganya. És clar que poden no dir-te tota la veritat, però ningú menteix. Quan estàs ajudat amb algú, a casa seva, a la una de la matinada, amb un whisky a la mà... em dóna la sensació que ja no et pot mentir. T’acaba parlant tal com és, inevitablement. Perquè allò és a casa seva, el seu sofà, els seus mobles... i aquella persona està  despreocupada, tranquil·la. Com faríem tots, no? Que a casa ens sentim resguardats, tranquils, confiats. Em sembla que durant aquests cinc anys he après de veritat el significat d’aquella expressió “sentir-se com a casa”. Els prometo que quan arribo a casa meva, ara, hi penso sovint.

* Article publicat a la secció 'En el cap de...' a l'edició d'abril de 2015 de la revista Valors.