Estatut: ara és l'hora, comediants!
En els propers deu dies ens ho passarem molt bé, amb això de l'Estatut. Ja sé que pot sorprendre que digui això, però la veritat és que no hi haurà millor telesèrie que seguir com acaba aquesta història -per cert, dijous 2/4 de 8 entrevista a Manel Bonany, coordinador de guions de Ventdelplà, a Capgròs, veniu-hi!-. Perquè no ens ho agafem una mica bé, tots plegats? A veure, si la cosa fracassa ja ens esquinçarem tots les vestidures -llavors s'haurà de negociar les millores previstes en el text que s'ha d'aprovar una a una-. Però mentrestant? Que millor que veure un capítol en directe de El Ala Oeste de la Casa Blanca -faig la broma sense haver-ne vist cap sencer però me la recomanen fervorosament- cada dia a totes les teles i els diaris?
Estem davant un espectacle, com ja va presagiar en Carod amb aquella conya de que el Parlament es convertiria amb el Teatre Nacional. Ho dic en el millor sentit de la paraula. Cadascú fent el seu paper, defensant els seus interessos, que per això els hem votat tots plegats. CiU i ERC estirant cap a casa perquè l'Estatut no arribi descafeïnat a Madrid, el PSC -i ICV en menor mesura, pel seu pes- fent de pont perquè tot no salti pels aires i el PP fent el paper de "nen marginat", de que "no compten amb mi i l'Estatut no servirà per a res", que també té el seu valor i deu representar al seu públic. Entre aquests cinc actors que estiren la corda cadascun cap al seu cantó sorgirà el que ha de ser la nova norma bàsica del país, el nou Estatut. Jo crec que s'aprovarà, perquè al final a tots plegats els agafarà un telele si veuen que el nou text no s'aprova per culpa seva. Ara, per tant, es tracta de pressionar al màxim per estirar cap a cada cantó. I quan el teló estigui a punt de tocar el terra, apareixen els cinc personatges d'aquesta tragicomèdia i cridaran: "Un moment! [silenci sepulcaral] Ja ens hem posat d'acord! [aplaudiments]".
Estem davant un espectacle, com ja va presagiar en Carod amb aquella conya de que el Parlament es convertiria amb el Teatre Nacional. Ho dic en el millor sentit de la paraula. Cadascú fent el seu paper, defensant els seus interessos, que per això els hem votat tots plegats. CiU i ERC estirant cap a casa perquè l'Estatut no arribi descafeïnat a Madrid, el PSC -i ICV en menor mesura, pel seu pes- fent de pont perquè tot no salti pels aires i el PP fent el paper de "nen marginat", de que "no compten amb mi i l'Estatut no servirà per a res", que també té el seu valor i deu representar al seu públic. Entre aquests cinc actors que estiren la corda cadascun cap al seu cantó sorgirà el que ha de ser la nova norma bàsica del país, el nou Estatut. Jo crec que s'aprovarà, perquè al final a tots plegats els agafarà un telele si veuen que el nou text no s'aprova per culpa seva. Ara, per tant, es tracta de pressionar al màxim per estirar cap a cada cantó. I quan el teló estigui a punt de tocar el terra, apareixen els cinc personatges d'aquesta tragicomèdia i cridaran: "Un moment! [silenci sepulcaral] Ja ens hem posat d'acord! [aplaudiments]".
Comentaris
Dijous no podré venir a veure Manel Bonany. Vaig llegir un llibre seu (no sé si en té més, em sembla que no), que es deia 'Habitació 0', és un recull de contes que em va agradar bastant. El vaig comprar després que Sergi Pàmies reconegués que se li va caure en una llibreria i, rcollint-lo, el va començar a llegir i no el va poder abandonar.