Parres i paranoic
Vivim en temps d'inseguretat, de por, respecte el món que ens envolta. No descobreixo absolutament res si dic que una de les conseqüències més dramàtiques de l'11-S a Nova York és aquesta sensació de vulnerabilitat, de que no hi ha res segur. Clar que potser el drama és que no havíem entès -o no ens han educat així- que de seguretats, així en abstracte, n'hi ha molt poques, a la vida. I que per tant la majoria de coses se'ns en van de les mans, en el fons tendim a la inestabilitat, no hi ha res segur... Però bé, no anava per aquí, el post.
Dissabte a la matinada, torno a casa, penjo la jaqueta blava a l'estenedor que dóna al celobert del pis -per airejar-la del fum de tabac, sort que això s'acaba...-. Quan em desperto, surto i no veig la jaqueta. Abaixo el cap i veig que ha caigut i s'aguanta només per uns centímetres a una providencial barra de ferro. Amb les pinces -si, si- i abraonant-me cap al celobert la recupero. "Uf!", penso. Al vespre, quan torno d'excursió, estenc una altra jaqueta, la verda. I l'endemà al matí l'escena de 24 hores abans es repeteix però amb l'agravant que la jaqueta no hi és. Ha desaparegut. Collons. Què em passa amb les jaquetes? És que volen allunyar-se de mi?
Algun fill de puta me l'ha près -diu la meva part visceral-. Com vols que algú hagi pujat fins aquí per robar-te una jaqueta? Vale que és de Pep Llasera però ningú es jugaria matar-se per una jaqueta de Pep Llasera, no? -contraataca la meva part raonable-. Doncs molt bé, sigui com sigui jaqueta desapareguda. Ho comento a casa a ma mare i em diu: "Això és que ahir vespre feia molt de vent i et deu haver caigut" -les saben totes les mares, jo ni me n'havia adonat que feia vent, em sembla-. I jo: "Si home, si estava penjada amb dos pinces. Això és que algú me l'ha robat, segur, vaia un cabrón". Per mail, el meu veí i segon pare, l'Albert, em diu que em dec haver despistat -quina fama que tinc, cony!-. Li dic que no, que segur que no, i em respon dient que li sembla veure una peça de roba que concorda amb la descripció a baix de tot del celobert. Ho comprovo unes quantes vegades -no fos cas que anés a buscar-la i després no fos meva- i després de rumiar a quin timbre he de trucar, em presento davant la porta. L'home del baix, tot amable, em torna la meva jaqueta verda. Amb les dues pinces encara enganxades.
Dues conclusions. Una: sóc un parres. Dos: sóc un paranoic.
Dissabte a la matinada, torno a casa, penjo la jaqueta blava a l'estenedor que dóna al celobert del pis -per airejar-la del fum de tabac, sort que això s'acaba...-. Quan em desperto, surto i no veig la jaqueta. Abaixo el cap i veig que ha caigut i s'aguanta només per uns centímetres a una providencial barra de ferro. Amb les pinces -si, si- i abraonant-me cap al celobert la recupero. "Uf!", penso. Al vespre, quan torno d'excursió, estenc una altra jaqueta, la verda. I l'endemà al matí l'escena de 24 hores abans es repeteix però amb l'agravant que la jaqueta no hi és. Ha desaparegut. Collons. Què em passa amb les jaquetes? És que volen allunyar-se de mi?
Algun fill de puta me l'ha près -diu la meva part visceral-. Com vols que algú hagi pujat fins aquí per robar-te una jaqueta? Vale que és de Pep Llasera però ningú es jugaria matar-se per una jaqueta de Pep Llasera, no? -contraataca la meva part raonable-. Doncs molt bé, sigui com sigui jaqueta desapareguda. Ho comento a casa a ma mare i em diu: "Això és que ahir vespre feia molt de vent i et deu haver caigut" -les saben totes les mares, jo ni me n'havia adonat que feia vent, em sembla-. I jo: "Si home, si estava penjada amb dos pinces. Això és que algú me l'ha robat, segur, vaia un cabrón". Per mail, el meu veí i segon pare, l'Albert, em diu que em dec haver despistat -quina fama que tinc, cony!-. Li dic que no, que segur que no, i em respon dient que li sembla veure una peça de roba que concorda amb la descripció a baix de tot del celobert. Ho comprovo unes quantes vegades -no fos cas que anés a buscar-la i després no fos meva- i després de rumiar a quin timbre he de trucar, em presento davant la porta. L'home del baix, tot amable, em torna la meva jaqueta verda. Amb les dues pinces encara enganxades.
Dues conclusions. Una: sóc un parres. Dos: sóc un paranoic.
Comentaris
Vinga, un petó Sherlock Holmes!
Aixolot