Diumenge plujós al terrat d'en Xevi i l'Elena amb els 4t1a

Em fa gràcia cada vegada que ens trobem amb en Xevi Galceran [bloc] perquè el nostre primer encontre -desencontre- va ser virtual, de fet mediàtic. I això que vivim a la mateixa ciutat, més aprop del que em pensava i tot. Jo a ell no el coneixia més que de llegir-li les sucoses contracròniques que feia a El Punt edició Maresme, quan ja havia deixat de ser periodista del diari. Un dia, arran de l'emissió de la sèrie El carrer de casa per Televisió de Mataró, en Xevi va fer un article criticant-me a mi i al meu company professional, l'Eloi Aymerich, pel deficient so de la sèrie i per haver gosat dir -a preguntes d'una periodista crec que era de RAC1- que aquella seria es podia emetre per TV3 -òbviament no era així, però qualsevol hauria dit que no allà al mig-. En canvi lloava el que llavors era el meu enemic número 1 i ara és el meu estimat amic Oriol Burgada [bloc], de manera que encara em va fer emprenyar més el seu comentari. Encara més: llavors jo treballava a Capgròs i diguem que El Punt era l'adversari periodístic a abatre.

El nostre remei van ser Les Santes. Perquè tothom sap que la Festa Major de Mataró serveix per moltes coses: per lligar, per consumar, per fer coneixences... però també per reconciliar-se. "Va, vinga, enemic, que estem de festa tant tu com jo i res és tan important com perquè seguim enfadats". I com que ja t'has passat la nit rient junts encara que t'estiguessis dient cul d'olla fins el dia abans... canvies el teu estatus respecte aquella persona, que passa a ser del club dels amics. Ei, tampoc és que el conflicte fos tan profund amb en Xevi, ni molt menys, però recordo perfectament l'escena de Les Santes de 2003, un any i poc més després de l'article, coincidir espontàniament amb un got de cervesa a la mà al Nou Parc Central. Estava bastant despoblat, de manera que no et podies fer l'orni i el diàleg es va fer inevitable. Juraria que anàvem beguts tots perquè devien ser les 3 o les 4 de la matinada i per tant vam anar al gra: "Tu ets el desgraciat que ens vas criticar en aquell article a El Punt, no?". De fet en aquell moment en Xevi no sabia de què li parlava però en mica en mica li van venir aquelles ratlles a la memòria i en cinc minuts ja teníem l'afer solucionat. Doncs avui, que he anat a casa seu i de l'Elena (gràcies!) de convidat per escoltar els 4t1a al seu terrat, encara recordàvem el nostre desencontre inicial. Ens fa gràcia, recordar l'anècdota, que demostra que molts posicionaments, raonaments, dèries, fílies i fòbies... són tan sols això i que darrera cada persona hi ha una oportunitat de què la coneixin i de conèixer també ella.

El vídeo que hi ha sobre aquestes línies -enregistrat per l'Eloi Aymerich [bloc]- és òbviament una de les cançons que els 4t1a ens han ofert dins la peculiar gira de presentació que estan duent a terme per menjadors -avui era un terrat, crec que la primera vegada que ho feien- de diverses cases del país (espero que ho tinguin més fàcil que avui, amb una pluja que ha jugat a fer-nos la punyeta en tot moment). De moment aquesta és el curiós format escollit per a fer-se un lloc en el creixent panorama del pop en català, que Mataró per cert tastarà aquest divendres dia 5 amb un concert que es promet espectacular a la sala Clap amb Els Amics de les Arts i Mishima com a protagonistes. Als 4t1a, però, els vaig veure també fa dos dijous a la sala Depo de l'Hospitalet [Això no hi ha qui ho pari] en el seu primer recital en un espai públic. Vaja, que si aquest grup triomfa jo podré dir que hauré estat un dels seus descobridors! No, res més lluny d'això: si vaig anar dijous passat i avui a veure el concert és perquè el pianista del grup és amic meu i es diu Joan Canals. Amb ell ens vam entendre des del primer dia i espero veure'ls molts més cops per aquests terrats de Déu.