Els límits de l’activisme*

La hiperactivitat és la característica que defineix més clarament la barcelonina Eulàlia Reguant. “Si no faig coses m’avorreixo”, admet. Vinculada via família a la parròquia de Sant Ildefons, a Sant Gervasi, en el moment de fer el pas cap a la universitat va anar a parar al MUEC, el Moviment Universitari d’Estudiants Cristians. Va ser la seva primera parada d’un trajecte que l’ha portat també a l’associació estudiantil AEP i actualment al sindicat de treballadors CSC, entre altres coses. Tot i haver estudiat Matemàtiques, professionalment tot aquest background s’ha plasmat en la feina que fa a Justícia i Pau, on coordina la majoria de campanyes: “M’agrada treballar a Justícia i Pau perquè m’ho crec. I em sembla molt bé que sigui una entitat d’Església”, afirma.

L’Eulàlia no seria qui és sense el llarg recorregut fet en el món associatiu. Un recorregut que li ha reportat infinitat de coses positives i també moltes frustracions, sobretot quan ha vist que allò pel qual esmerçava energies no trobava el recolzament esperat. Però precisament gràcies a això ha adquirit un profund saber sobre la qüestió, teoritzant la pràctica. Per exemple: davant la constatació de la debilitat de moltes d’aquestes associacions, l’Eulàlia té clar que cal ser valents a l’hora de prendre decisions: “No s’han de mantenir les coses a qualsevol preu. S’ha de saber tancar-les a temps, redefinir-ne els instruments i les maneres de fer, sense por”. En segon lloc que les energies no són infinites i que cada experiència que fracassa és un gran xoc. I, sobretot, que l’activisme per l’activisme és l’error. Justament aquí és on encaixa la seva vivència religiosa, malgrat que ara estigui en un moment una mica fred, en aquest sentit. “La vivència religiosa dóna sentit a tot el que acabes fent. A mi és el que sempre m’ha donat piles. Estic segura que en un futur tornarà a sortir, perquè són coses cícliques”. De totes maneres, és una qüestió de la que prefereix no fer bandera: “No és irrellevant d‘on venim però no en faré una diferència”, comenta.
Que hagi constatat tots els hàndicaps de l’activisme no vol dir que hagi baixat del carro i prefereixi jeure al sofà mentre uns altres canvien al món, amb el perill que ho facin en un sentit que no sigui el seu. Com que creu que qualsevol procés de transformació ha de ser col·lectiu, des de fa tres mesos s’ha llançat a l’aventura de posar en marxa l’Ateneu Popular Layret, al barri de Sant Antoni, un espai de trobada i dinamització per la gent del barri.

Aquest és l’autèntic activista, el que després d’haver-se cremat les celles, digerit les decepcions i fruit dels èxits se sent capaç i engrescat de tornar a començar, amb l’energia del primer dia però amb l’experiència acumulada de molts quilòmetres de ruta.

* Publicat a Foc Nou de gener de 2010.